Es mallorquí no és cap degeneració des català
Una
de ses idees que s’ha anat imposant poc a poc entre es mallorquins
d’ençà que, estatutàriament, se va admetre es català com sa llengua
pròpia de Balears, ha estat que es mallorquí n’era sa seva degeneració.
També hi ha contribuït, naturalment, s’imposició a tot es món oficial,
acadèmic i formal d’un model de llengua estàndar que, sistemàticament i
amb molt poques excepcions, ha retirat ses singularitats ancestrals
mallorquines de sa circulació pública. Això ha fet que es mallorquí se’l
consideràs no ja com un xerrar familiar, domèstic i no apte per ser
utilisat a registres més formals i elevats, sinó també com una espècie
de degradació d’una llengua catalana medieval pura i no corrompuda per
sa castellanisació. Es català estàndar que, com sabem té base
barcelonina, faria es paper d’aquesta llengua pura medieval i seria
sinònim de correcció, cultura i prestigi social.
Aquesta percepció, que ha fet fortuna entre ses generacions més joves, no té res a veure amb sa realitat. Quan a començaments des segle XX, Mossèn Alcover i Pompeu Fabra, per xerrar de ses dues personalitats més importants de s’època, decidiren dotar d’unes normes ortogràfiques i gramaticals a sa llengua catalana, es mallorquí era considerat es dialecte més pur i més poc corromput, es que millor havia preservat sa riquesa medieval. Per tant, és un desbarat dir que es mallorquí és una degeneració de res, molt manco des barceloní que, maldament s’acabàs agafant com a base de sa llengua literària (o estàndar), era es dialecte més castellanisat de tots.
No hi ha res inexorable ni que no pugui tornar enrera en qüestions tan convencionals com sa normativa (o s’estàndar) d’una llengua. En darrera instància, són es parlants es qui decideixen si es filòlegs normativisadors s’equivocaren o no. Demanar un estàndar que tengui molt més en compte ses particularitats mallorquines i amb el qual mos hi sentiguem més identificats és una reivindicació legítima a la qual també noltros mos volem sumar.
___________________________
Editorial des número d'estiu sa revista Tablón de Santa Catalina.
Aquesta percepció, que ha fet fortuna entre ses generacions més joves, no té res a veure amb sa realitat. Quan a començaments des segle XX, Mossèn Alcover i Pompeu Fabra, per xerrar de ses dues personalitats més importants de s’època, decidiren dotar d’unes normes ortogràfiques i gramaticals a sa llengua catalana, es mallorquí era considerat es dialecte més pur i més poc corromput, es que millor havia preservat sa riquesa medieval. Per tant, és un desbarat dir que es mallorquí és una degeneració de res, molt manco des barceloní que, maldament s’acabàs agafant com a base de sa llengua literària (o estàndar), era es dialecte més castellanisat de tots.
No hi ha res inexorable ni que no pugui tornar enrera en qüestions tan convencionals com sa normativa (o s’estàndar) d’una llengua. En darrera instància, són es parlants es qui decideixen si es filòlegs normativisadors s’equivocaren o no. Demanar un estàndar que tengui molt més en compte ses particularitats mallorquines i amb el qual mos hi sentiguem més identificats és una reivindicació legítima a la qual també noltros mos volem sumar.
___________________________
Editorial des número d'estiu sa revista Tablón de Santa Catalina.
Comentarios
Publicar un comentario
Se exige respeto y educación en los comentarios. Los que sean ofensivos, vejatorios y de mal gusto seran borrados.