Pròleg a s'edició mallorquina de Bearn. Part I

Fundació Jaume III | 08 Juny 2015

Tal com hem anunciat aquestes darreres setmanes, vet aquí es pròleg que ha fet sa filòloga Mariantònia Lladó a s’edició mallorquina de Bearn o sa sala de ses pepes. N’hi ha molts que han criticat s’obra sense haver-la llegida, una mostra més que ets apriorismes ideològics i es prejudicis lingüístics de certs literats superen en molt s’esperit “científic” que diuen encarnar. Com que és pròleg és llarg, l’hem dividit en tres parts. Avui dilluns publicarem sa primera part, demà dimarts sa segona i passat demà dimecres sa tercera. Recordin que dimecres, a les 19:00h, a Can Bordils (Palma), se presentarà aquesta nova edició de s’obra mestra d’en Llorenç Villalonga, un llibre que abans de sortir a sa llum pública ja havia aixecat una gran polèmica. Com diria es savi, sa fama l’ha precedit, fins i tot, abans de nèixer. 

Pròleg a s’edició mallorquina de Bearn

Mariantònia Lladó

PART I

«Le style, c’est l’homme même», va escriure es comte de Buffon. O s’estil és sa persona mateixa. Com vulguin. Si a qualcú li ha fet mal en ets ulls aquesta traducció, és que li falta s’hàbit de veure escrit es mallorquí o té un problema d’ideologia.

Sa reflexió de G. L. Leclerc s’estenia per damunt tot lo que feia cadascú: maneres de  xerrar, de vestir, de menjar, d’escriure... Aquí mos interessa sa manera de contar ses coses, s’estil que un té, que no és sinó sa fesomia que donam an es nostro discurs. Parlat o escrit, què té més. Lo important no és què deim, sinó com ho deim. Ja està clar que hi pot haver temes més interessants que d’altres, con també hi pot haver gèneres literaris que mos agradin poc o no gens (sa novel·la, per exemple, a partir d’una determinada edat, deixa d’esser atractiva per molts), emperò s’estil que consegueix un bon escriptor sempre prové de tot lo que ha llegit i sentit, havent-s’hi fixat o no.

Pensem, idò, quina classe d’escriptors poden néixer per aquest redol si s’única escriptura a què acostumen ets al·lots es qui ensenyen de fa devers trenta anys prové d’autors que escriuen en un barceloní pur o en una mescladissa feta d’un parell de verbs en modalitat insular; d’una partida de paraules que troben pintoresques –quasi sempre ses mateixes, per cert–, i d’un betzum on nexes i adjectius de fora poble se retorcen com a raboes de cocó per esquivar es barbarismes ferests. 

¿Quin model poden treure de tot aquest batibull literari es qui vulguin escriure en mallorquí, posem per cas? ¿Com pot esser mai que qualsevol que vulgui aprendre a xerrar bé o a redactar en sa seva modalitat insular –que pes d’aquí té nom propi i no és precisament es de «català de Mallorca»-, s’hagi contagiat d’un estil bo, si no han tengut bons models per llegir ni bons mestres que els hagin ensenyat a redactar tenguentpresent com se xerra? I no comencem amb sos famosos registres! Amb aquest invent, ets acadèmics a ultrança han trobat l’Havana.Si sa famosa casta s’aplicàs a s’estil, cosa ben possible, tendríem una jerarquia de models literaris que col·loca en es capcurucull ets autors empeltats de La Nostra Terra (es que han passat pes sedàs de la mare Catalunya) i llavors, en terra i ben en terra, ets autors populars i localistes que rebaixen sa dignitat des registre culte i l’arrosseguen carrers avall, enmig des trull de la mossonea. 

Un bon escriptor, i a Balears n’hi havia, és es que fa xerrar es personatges tal com ho farien de bon de veres. O sigui, segons sa seva educació i maneres. Un altre pic s’estil és sa persona, vaja. En aquesta línia tan exemplar, hi podríem posar Llorenç Villalonga, Gabriel Maura, Miquel dels Sants Oliver, Angel Ruíz y Pablo i qualcun més. Ho deixarem aquí.

I, entrant ja en matèria, he de reconèixer que s’encàrrec d’adaptar an es mallorquí una novel·la com Bearn era atractiu, certament. La vaig llegir d’una glopada, en castellà, quan tenia catorze anys. Com que era jove, me vaig fixar sobretot en sa trama, en parts de s’argument que avui en dia no me criden tant s’atenció: sa fuita de Don Toni i sa neboda o ses reflexions poètiques sobre es paradisos perduts i es pas del temps. Anys i lectures m’han fet triar altres passatges com a preferits: es diàlegs entre es senyor i sa senyora de Bearn me pareixen ara es bessó des mite, es retrat autèntic de sa decadència d’una aristocràcia rural mallorquina que fa ull tira tira, inexorablement. En aquestes converses absolutament delicioses, es què i es com van de sa maneta. Així ha d’esser. I a s’edició des Cofuc de Bearn, de 2006, estan escrites en un bon mallorquí. Devem aquesta feinada a sa mà de Josep A. Grimalt i se tracta, sense dubte, de sa millor adaptació que s’hagi fet mai de s’obra. En es diàlegs, repetesc.

No me’n puc avenir, per això mateix que acab de dir, que s’adaptador pràcticament no retocàs, ni per tant adobàs, es paràgrafs, majoritaris a s’obra, des narrador, Don Joan Mayol, capellà de Bearn. Ja està clar que se tracta d’una carta i que segons quin lèxic no hi seria justificat; però fer passar per mallorquines frases com, per exemple, aquesta: «(...) Sortosament, a través de les vidrieres del saló veí, encatifat de vermell i entapissat com un estoig, on s’ostentaren fins a cinc palmeres mercès a les quals li donaven el nom de jardí...», francament, me pareix fer embustes.

Se me retraurà tal vegada que era s’estil de Llorenç Villalonga i que no se podia malmenar sa seva prosa. Però sies discurs oral s’ha adaptatinclús a sa fonèticamallorquina, a fi d’obtenir, supòs, una representació fidedigna des xerrar d’aquí, i això ha fet que se prenguessin determinades llibertats ortogràfiques i gramaticals, no me cap en es cap que no se pugui envernissar una mica aquesta prosa-mestai d’etxurescastellanes i vocabulari barceloní. Amb més motiu si la contraposam a sa versió castellana, anterior a sa primera edició catalana: «Felizmente, a través de las vidrieras que daban al salón vecino, alfombrado de rojo y tapizado como un estuche (donde se ostentaban hasta cinco palmeras, merced a las cuales le llamaban jardín)...». Aquest exemple, entre molts d’altres,ja permetia intuir que sa versió castellanahagués estat es patró a partir del qual s’havia elaborat sa catalana. Però sa consulta des manuscrit de Bearndepositat a sa Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem m’ho ha confirmat plenament i m’ha permès aclarir aquest assumpte tan entorcillat.En efecte,no hi ha dubte que s’escriptor va redactar sa versió catalana traduint, fil per randa, s’original castellà. Com a mínim, sa versió catalana que coneixem. Qui ho vulgui comprovar,basta que cerqui en es manuscrit es capítol 12 de sa primera part de sa novel·la i miri com comença. Comença amb dues paraules tatxades sense gaire convicció i que poden llegir-se perfectament. «Hemos visto», diu. I just devora, ara ja sense tatxar: «Hem vist...». I, superat es lapsus des copista, tot lo que ve a continuació és un calc.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/10-noticias/528-proleg-a-sedicio-mallorquina-de-bearn-part-i