Maó, Mahó, Mahón

Porqué con un toponimio de una transcesdencia  religiosa como es LLUCH permitimos que unas normas que no son las nuestras y que las usan a su antojo cambien su escritura? Por la misma razón podríamos cambiarles la denominación de MORENETA A MORENAZA.

Xavier Pericay | 06 Febrer 2014
Ets amics d’Iniciativa Cívica Mahonesa me demanen s’opinió “sobre es debat, ja massa llarg, des nostro topònim Mahó-Maó, i sa seva possible combinació amb sa forma castellana”. Vetaquí lo que pens de sa qüestió.
1. Maó / MahóDes des punt de vista estrictament filològic, sa h deMahó se pot associar a una consonant antihiàtica, això és, a una consonant que apareix entre dues vocals contigües per evitar que aquestes s’unesquin en un diftong. Se pot dir, idò, que aquesta h no té valor etimològic, ja que no prové de s’ètim, que aquí, i per lo que sabem, és un Mago pre-romà del qual hauria derivat es llatí Magonis. En síntesi: de Mago n’hauria sortit Magonis i d’aquest darrer, Mahó.Es cas és que aquestes h no etimològiques varen esser eliminades durant sa reforma ortogràfica empresa per s’Institut d’Estudis Catalans fa cosa d’un segle. En un primer estadi, ho varen esser només en es lèxic comú. Així, formes com “càrrech”, “rahó” i “dihent” varen passar a escriure-se càrrec, raó i dient —com recolliria Francesc de B. Moll a sa seva Ortografia mallorquina de 1931—. Es topònims i ets antropònims, en canvi, quedaven exclosos de sa norma, lo que feia que s’hagués de continuar escrivint, posem per cas, Lluch, Mahó o Son Prohens1. No va esser fins bastant més tard que s’Institut va dictaminar que es noms de lloc, a diferència des de persona, s’havien d’assimilar an es lèxic comú i escriure-se segons sa normativa vigent. Per entendre-mos: qualcú podia nòmer Lluch i escriure així es seu llinatge, però es topònim mallorquí només podia escriure-se Lluc. D’acord amb aquest criteri, sa formaMahó s’havia de convertir, clar, en Maó.Però aquest criteri, a tot arreu on s’ha aplicat, ha hagut de confrontar-se amb s’opinió des ciutadans des lloc en qüestió. No se pot imposar una forma toponímica, per molt fonamentada que estigui filològicament, en contra de sa gran majoria des que l’han d’utilisar cada dia perquè han nascut allà o és es seu lloc de residència o sa capital des territori que consideren propi. A Catalunya, per exemple, se va haver de canviar en ets anys vuitanta Caçà de la Selvaper Cassà de la Selva, ja que ets habitants d’aquesta vila pròxima a Girona se negaven a acceptar una grafia on sa simple confusió entre una ce trencada i una ce sense trencar els hauria condemnat a esser sa rialla de tothom. Per tant, si una gran majoria de ma(h)onesos o de menorquins volen conservar aquesta h que han duit associada durant segles, no veig per quina raó se’ls ha d’impedir que la conservin
2.2. Ma(h)ó / MahónHi ha topònims que han estat traduïts a d’altres llengües i topònims que no ho han estat. Diverses raons expliquen aquest doble comportament. D’entrada, raons estrictament filològiques. Un topònim com Palma, per exemple, no ha de mester esser traduït per pronunciar-se segons ses lleis que governen una altra llengua. En sentit invers, molts de topònims, com ara es que estan formats a partir d’un nom de sant, admeten ben naturalment una traducció en una altra llengua. Però no tot s’explica per sa filologia. Hi ha noms de lloc que pareix que haurien d’haver tengut una traducció i que, a s’hora de sa veritat, no la tenen. I és que un topònim, per esser traduït, no només ha d’esser filològicament traduïble, sinó també rellevant per motius històrics, demogràfics, econòmics o polítics. És a dir, ha de tenir, o ha d’haver tengut, una certa importància en aquest món. D’aquí ve que, ben mirat, no hi ha res més honorable, per a un topònim, que disposar d’una traducció. I res més trist que haver-se quedat amb ses ganes, havent pogut tenir-la.En síntesi: Ma(h)ó ha d’estar ben content que existesqui sa forma Mahón —que és una manera de dir que ho han d’estar tots es ma(h)onesos, i també tots es menorquins i balears i, en general, tots es que estimen sa ciutat, siguin d’on siguin—. ¿Que si ses dues formes han d’esser oficials o només ho ha d’esser sa primera? Per jo, és un assumpte intranscendent. Lo transcendent és s’ús que se’n fa, d’acord amb sa llengua en què està escrit un document. Ara bé, si es fet que només sigui oficial sa primera de ses dues formes —això és, Ma(h)ó— ha de comportar que sa segona —això és, Mahón— quedi proscrita de tot document oficial redactat en castellà (que és lo que passa, per exemple, a Catalunya amb sos binomis Girona/Gerona i Lleida/Lérida quan un text és escrit en castellà), llavors jo demanaria, per descomptat, que ho fossin totes dues.__________________
_1. Es mateix Moll, a sa pàgina 27 des seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva, publicats al 1937, escrivia “Mahó”.
2. As cap i a la fi, aquest era en gran part s’argument a què recorria, el 4 de desembre de 1980, es llavors secretari general de l’IEC, Ramon Aramon, quan acceptava, “excepcionalment, la forma «Cassà» al costa de «Caçà» en vista de les connotacions que podria tenir aquesta darrera i de la voluntat unànime del poble» (Institut d’Estudis Catalans, Documents de la Secció Filològica, I, Barcelona, IEC, 1990, p. 115).