Es cristians d'Al-Mayûrqa: Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)
Es cristians d'Al-Mayûrqa: Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)
Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se
centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge
extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista
de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de
sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es
catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és
que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa
conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva
coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb
aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i
s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o
mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària
dividirem aquest segon assaig en quatre parts, que anirem publicant
aquesta setmana i sa pròxima.
A s’assaig publicat fa un parell de mesos en aquesta tribuna (Es mite de sa tabula rasa)
vàrem parlar de sa continuïtat des llegat d’un importantíssim
col•lectiu musulmà que roman a Balears i que se convertí a sa fe
catòlica després de sa conquista aragonesa, campanya que s’ha d’avaluar
dins es context general de sa Reconquista hispànica, de sa qual en Jaume
I d’Aragó manifestà vàries vegades que volia significar-se com un gran
protagonista. També vaig parlar de s’antiga comunitat jueva i des
mossàrabs, així com des meus dubtes sobre sa possibilitat d’un
repoblament gairebé exclusivament ‘català’, terme que d’altra part,
apareix documentat per primera vegada només un segle abans a una crònica
mallorquina: ‘llibre mallorquí de ses gestes il•lustres dels pisans’.
Però és arribada s’hora de parlar des cristians, de sa més que plausible
possibilitat de sa seva romanalla amb sos seus cultes, es seus costums i
es sa seva natural llengo romanç, un llatí que, haguent evolucionat
paral•lelament an es romanços des continent a partir des segle I aC
hauria sofrit, dins un context aïllat, un recorregut de molt més d’un
mil•lenni. Deixarem pes pròxim assaig es tema des Balearicum Eloquio (sa parla) per passar a tractar ara es des cristians d’Al Mayûrqa (es parlants).
Abans d’entrar en matèria, vull puntualisar que sa línia que separa es mossàrab des cristià pròpiament dit és molt fina i relativa. Es terme ‘mossàrab’, de ‘must’arab’ (casi àrab o arabisat) designa es cristians que romangueren dins territori musulmà sense convertir-se però adoptant aspectes de sa cultura andalusí, inclosa sa llengo àrab, mantenguent, però, an es mateix temps, es seu romanç i ses seves creences religioses. Si s’haguessin convertit a l’Islam, ja no serien estrictament mossàrabs sinó ‘muladí’, o sigui, apòstates des cristianisme.
Tot apunta que es cristians, en sentit rigorós o bé mossabirisats, foren consentits sa major part des temps de sa nostra època musulmana fins a s’arribada dets almohades, quan amb molta probabilitat molts s’amagaren i sa majoria se convertí per guardar ses aparences, professant es culte catòlic d’amagat. Un d’aquests indrets de reunió seria es santuari de Lluch, des llatí Lucus, en sa seva accepció de ‘bosc sagrat’. Sa talla original de la Mare de Déu de Lluch, en fusta, era paleocristiana, un dets icons de cult marià (juntament amb senzills crucifixos) anteriors a l’any 1229, amb el nin Jesús amb un ocell en lloc d’un llibre, essent substituïda per sa de pedra (morena –una autèntica Verge templària-) en es segle XV i restaurada el 1884. Sa llegenda hagiogràfica de s’invenció de la Mare de Déu de Lluc és un mite que presenta una concepció simbòlica i convenient de s’història promoguda en es segle XVII per exaltar sa seva devoció (Dr. Gabriel Seguí i Dr. Gabriel Camps); també apareix en ‘El Llibre del Repartiment' sa Cova de Sant Martí, cova/santuari on immediatament se va instal•lar una capella. Sa tradició assenyala que va servir de catacumba pes cristians de sa Pollentia paleo-romana, i és ben probable que a s’època de sa Taifa balear pogués fer es mateix servici. No hi ha cap dubte des seu ús per s'evidència d'algunes senyals de s'antiquíssima escala que condueix a s'interior, on s'aprecien gravats d'estil romànic, estil que comprèn es segle X fins es segle XII, just es període sarraí a Balears. Sa cova està al descobert, en es centre hi ha es pou i sa capella se troba a l'esquerra de sa cova. Moltíssimes coves, com ses d'en Galileu -Selva- pogueren ser lloc de culte cristià durant aquest període, així com qualcuna de ses basíliques paleocristianes que romanien en peu. As cap i a la fi, sa fase almohade només va del 1203 al 1229: vint-i-sis anys d’intolerància que difícilment pogueren acabar amb sos mossàrabs i es cult cristià.
Com veurem, es propi ‘Llibre des Fets’ testimonia sa presència de mossàrabs, però a més tenim un caramull d’informació sobre esglésies, ermites i basíliques algunes de ses quals s’utilisaren fins entrada sa dominació àrab. Damunt moltes d’elles, es musulmans aixecaren mesquites que llavors foren reemplaçades per temples cristians. Damunt altres, en canvi, es propis nouvenguts aixecaren esglésies en aquell mateix segle XIII de ses quals en queden moltes de distribuïdes per tota sa geografia balear en diversos estats de conservació. Gairebé totes daten des període bizantí (a partir des segle V), promogudes per s’Emperador Justinià, a qui esmentarem a s’article dedicat as ‘balearicum eloquio’. Lo interessant d’aquests temples cristians és sa característica observada com a constant a quasi totes aquestes edificacions: es seu vincle amb assentaments pretalaiòtics s’antigor des quals se remunta de vegades an es primers habitants balears, amb presència de pintures rupestres des període neolític aceràmic (5000 aC), talaiòtics (1500 aC), romans, musulmans i medievals. Aquest tret mos sembla altament interessant perquè demostra un continuum històric pes qual sa població nativa va anar evolucionat dins ets assentaments originaris i s’ha anat adaptant a ses circumstàncies des de s’alba des temps fins a s’actualitat.
Com apunten alguns estudiosos, es culte cristià, a ses darreries des període islàmic, se va desplaçar d’aquests llocs de cult a indrets clandestins (molts d’ells coves), alguns des quals donaren origen a ermites i santuaris molt tempranencs com es cas de Lluch. Per citar només algunes d’aquestes basíliques paleocristianes, totes relacionades amb ses nord-africanes, tenim ses de Son Peretó, Son Fadrinet, Cas Frares (on trobam un testimoni des ‘balearicum eloquio’ que més envant examinarem), Sa Carrotja, Son Bou (Menorca), es Fornàs de Torelló (Menorca), el Cap del Port de Fornells (Menorca), illa d'en Colom (Menorca), etc.
http://www.jaumetercer.com/index.php/historia/histories-han-contat/596-es-cristians-d-al-mayurqa-romanalles-des-cristians-durant-sa-dominacio-sarraina-i-de-iv
Es cristians d'Al-Mayûrqa
Toni Cantarellas
Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)
A s’assaig publicat fa un parell de mesos en aquesta tribuna (Es mite de sa tabula rasa)
vàrem parlar de sa continuïtat des llegat d’un importantíssim
col•lectiu musulmà que roman a Balears i que se convertí a sa fe
catòlica després de sa conquista aragonesa, campanya que s’ha d’avaluar
dins es context general de sa Reconquista hispànica, de sa qual en Jaume
I d’Aragó manifestà vàries vegades que volia significar-se com un gran
protagonista. També vaig parlar de s’antiga comunitat jueva i des
mossàrabs, així com des meus dubtes sobre sa possibilitat d’un
repoblament gairebé exclusivament ‘català’, terme que d’altra part,
apareix documentat per primera vegada només un segle abans a una crònica
mallorquina: ‘llibre mallorquí de ses gestes il•lustres dels pisans’.
Però és arribada s’hora de parlar des cristians, de sa més que plausible
possibilitat de sa seva romanalla amb sos seus cultes, es seus costums i
es sa seva natural llengo romanç, un llatí que, haguent evolucionat
paral•lelament an es romanços des continent a partir des segle I aC
hauria sofrit, dins un context aïllat, un recorregut de molt més d’un
mil•lenni. Deixarem pes pròxim assaig es tema des Balearicum Eloquio (sa parla) per passar a tractar ara es des cristians d’Al Mayûrqa (es parlants).Abans d’entrar en matèria, vull puntualisar que sa línia que separa es mossàrab des cristià pròpiament dit és molt fina i relativa. Es terme ‘mossàrab’, de ‘must’arab’ (casi àrab o arabisat) designa es cristians que romangueren dins territori musulmà sense convertir-se però adoptant aspectes de sa cultura andalusí, inclosa sa llengo àrab, mantenguent, però, an es mateix temps, es seu romanç i ses seves creences religioses. Si s’haguessin convertit a l’Islam, ja no serien estrictament mossàrabs sinó ‘muladí’, o sigui, apòstates des cristianisme.
Tot apunta que es cristians, en sentit rigorós o bé mossabirisats, foren consentits sa major part des temps de sa nostra època musulmana fins a s’arribada dets almohades, quan amb molta probabilitat molts s’amagaren i sa majoria se convertí per guardar ses aparences, professant es culte catòlic d’amagat. Un d’aquests indrets de reunió seria es santuari de Lluch, des llatí Lucus, en sa seva accepció de ‘bosc sagrat’. Sa talla original de la Mare de Déu de Lluch, en fusta, era paleocristiana, un dets icons de cult marià (juntament amb senzills crucifixos) anteriors a l’any 1229, amb el nin Jesús amb un ocell en lloc d’un llibre, essent substituïda per sa de pedra (morena –una autèntica Verge templària-) en es segle XV i restaurada el 1884. Sa llegenda hagiogràfica de s’invenció de la Mare de Déu de Lluc és un mite que presenta una concepció simbòlica i convenient de s’història promoguda en es segle XVII per exaltar sa seva devoció (Dr. Gabriel Seguí i Dr. Gabriel Camps); també apareix en ‘El Llibre del Repartiment' sa Cova de Sant Martí, cova/santuari on immediatament se va instal•lar una capella. Sa tradició assenyala que va servir de catacumba pes cristians de sa Pollentia paleo-romana, i és ben probable que a s’època de sa Taifa balear pogués fer es mateix servici. No hi ha cap dubte des seu ús per s'evidència d'algunes senyals de s'antiquíssima escala que condueix a s'interior, on s'aprecien gravats d'estil romànic, estil que comprèn es segle X fins es segle XII, just es període sarraí a Balears. Sa cova està al descobert, en es centre hi ha es pou i sa capella se troba a l'esquerra de sa cova. Moltíssimes coves, com ses d'en Galileu -Selva- pogueren ser lloc de culte cristià durant aquest període, així com qualcuna de ses basíliques paleocristianes que romanien en peu. As cap i a la fi, sa fase almohade només va del 1203 al 1229: vint-i-sis anys d’intolerància que difícilment pogueren acabar amb sos mossàrabs i es cult cristià.
Com veurem, es propi ‘Llibre des Fets’ testimonia sa presència de mossàrabs, però a més tenim un caramull d’informació sobre esglésies, ermites i basíliques algunes de ses quals s’utilisaren fins entrada sa dominació àrab. Damunt moltes d’elles, es musulmans aixecaren mesquites que llavors foren reemplaçades per temples cristians. Damunt altres, en canvi, es propis nouvenguts aixecaren esglésies en aquell mateix segle XIII de ses quals en queden moltes de distribuïdes per tota sa geografia balear en diversos estats de conservació. Gairebé totes daten des període bizantí (a partir des segle V), promogudes per s’Emperador Justinià, a qui esmentarem a s’article dedicat as ‘balearicum eloquio’. Lo interessant d’aquests temples cristians és sa característica observada com a constant a quasi totes aquestes edificacions: es seu vincle amb assentaments pretalaiòtics s’antigor des quals se remunta de vegades an es primers habitants balears, amb presència de pintures rupestres des període neolític aceràmic (5000 aC), talaiòtics (1500 aC), romans, musulmans i medievals. Aquest tret mos sembla altament interessant perquè demostra un continuum històric pes qual sa població nativa va anar evolucionat dins ets assentaments originaris i s’ha anat adaptant a ses circumstàncies des de s’alba des temps fins a s’actualitat.
Com apunten alguns estudiosos, es culte cristià, a ses darreries des període islàmic, se va desplaçar d’aquests llocs de cult a indrets clandestins (molts d’ells coves), alguns des quals donaren origen a ermites i santuaris molt tempranencs com es cas de Lluch. Per citar només algunes d’aquestes basíliques paleocristianes, totes relacionades amb ses nord-africanes, tenim ses de Son Peretó, Son Fadrinet, Cas Frares (on trobam un testimoni des ‘balearicum eloquio’ que més envant examinarem), Sa Carrotja, Son Bou (Menorca), es Fornàs de Torelló (Menorca), el Cap del Port de Fornells (Menorca), illa d'en Colom (Menorca), etc.
http://www.jaumetercer.com/index.php/historia/histories-han-contat/596-es-cristians-d-al-mayurqa-romanalles-des-cristians-durant-sa-dominacio-sarraina-i-de-iv
Comentarios
Publicar un comentario
Se exige respeto y educación en los comentarios. Los que sean ofensivos, vejatorios y de mal gusto seran borrados.