Sa Norma Sagrada (1): extracte de s'Introducció

Sa Norma Sagrada (1): extracte de s'Introducció

Fundació Jaume III |
Captura de pantalla 2016-03-28 a las 16.45.51FUNDACIÓ JAUME III.
Cada setmana oferirem un extracte d'un capítol des llibre Sa norma sagrada. Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears (J.A. Horrach & J. Font, Palma, 2015) que ha editat sa Fundació Jaume III. Avui començarem amb una espipellada de s’Introducció que ha escrita Joan Font Rosselló, portaveu de sa fundació. 

Sa norma sagrada. Extracte de s’Introducció
(...)
Tot això mos hauria de fer badar ets ulls: una llengua és, primer de tot, un concepte cultural i artificial, un producte de s’història, no tant un fet natural que pugui explicar-se tan sols lingüísticament. “Qualsevol varietat pot constituir-se en llengua si té una societat que vol –i pot– fer que així sigui”, reconeix Gabriel Bibiloni, filòleg de s’UIB. Voluntat, consciència col·lectiva i política. “Al cap i a la fi, la compactació i descompactació lingüístiques en un espai geogràfic determinat no existeixen perquè sí, sinó que també són resultat d’uns fets politicosocials”, sentencia Bibiloni.
Es català estàndar que s'ha acabat imposant a ses Illes Balears, i que molts confonen amb sa Llengua en tota sa seva globalitat, de manera que lo que no inclou sa sagrada norma quedaria en una espècie de purgatori normatiu a l'espera d'esser rescatat qualque dia per qualque animeta freda de s’Institut d’Estudis Catalans, ha estat es resultat d'una sèrie de decisions que, com totes ses decisions humanes, han pres un camí com n’haguessin pogut prendre un altre. Es nacionalisme lingüístic, emperò, segueix presentant sa norma fabriana, sobretot aquí a Balears, com un dogma immutable, intocable i inexorable. Com si lo que ha passat no hagués pogut passar d’una altra manera. Qüestionar-la, fins i tot en es seus aspectes més irrellevants o en aquells on no ha funcionat −o sigui, aquells aspectes normatius que no han passat s’examen d’integrar-se en es xerrar espontani des parlant.−, és sinònim d’anatema social. Tot lo contrari de lo que volia Fabra, per cert, que no va pretendre mai que es seus criteris se convertissin en dogma. I és que, com sol passar amb sa veneració cap an el Mestre, hi ha deixebles que han estat, i són, més fabristes que en Fabra.

Si s'estàndar és com és a Balears és perquè hi ha hagut uns responsables, errats de comptes o no, que han volgut que fos així i no d’una altra manera. S’estàndar actual en vigor que s’aprèn a ses escoles de Balears o s’usa a ses administracions públiques d’aquest arxipèlag no és un registre que se justifiqui per causes filològiques, com si es mallorquí fos una degeneració evolutiva des català que endemés, si és socialment inferior és perquè és lingüísticament inferior. Això no treu cap enlloc. És inferior perquè abans d'esser-ho socialment, tal com ho és ara, unes elits, culturals primer i polítiques després, decidiren que era inferior just en es moment que acceptaven que es català literari que se codificava en aquells moments tendria una base continental sense voler-hi incorporar pràcticament cap element lingüístic de sa variant més genuïna de totes: sa balear. No costa massa imaginar que si ses circumstàncies socials i polítiques haguessin estat diferents, o si es mestres que ara se consideren providencials com Tomàs Forteza, Alcover o Moll haguessin pensat i obrat diferent, ses coses pentura no haguessin acabat com han acabat. Amb això, lo que volem destacar és es caràcter històric des català com a llengua moderna i en particular des seu registre més formal: s'estàndar. Aquesta historicitat l'hem volguda il·luminar amb dotze moments que haguessin pogut canviar s'història de sa llengua de Balears i concretament es seu model de llengua literària o estàndar. No hi havia res escrit –o sigui, decidit– a ses acaballes des segle XIX, abans que prengués partit es mallorquí Tomàs Forteza, que pogués fer pensar que a començaments des segle XX ses nostres elits culturals i poètiques acabarien abraçant es català literari de Fabra o, com sintetisà Llorenç Villalonga, que ses lletres catalanes s’acabarien empassolant ses mallorquines. Ni tampoc res que fes imaginar que a començaments des segle XXI s’acabaria imposant un estàndar continental a Balears mimètic a s'existent a Catalunya (..).
Pàgines 10-11-12, Sa norma sagrada (Ed. FJIII, Palma, 2015)

Comentarios

Entradas populares de este blog

El mallorquín, menorquín e ibicenco no es catalán

MALLORQUÍN Y CATALANISMO.

¿AIGO, AYGO O AIGUA?.