Sa norma Sagrada. Extracte Capítol I. Contra s'obra des Diccionari.

Extracte Capítol I. Contra s'obra des Diccionari.
(...)
Quan Fabra va triar es català central com sa varietat territorial que s'havia de convertir en es substrat principal de sa nova llengua literària, Alcover va rebentar. Fabra va excloure es xerrar de ses zones de Lleida i de Tortosa i de tota sa comunitat valenciana perquè no formaven part de sa Catalunya estricta. També quedaren excloses ses Illes Balears, “malgrat formar part del bloc oriental i posseir un major grau de genuïnitat que el parlar barceloní”. Com reconeix Brauli Montoya, es criteris que se seguiren per triar es dialecte barceloní com a base de s'estàndar no varen esser estrictament filològics, sinó també demogràfics, econòmics i polítics. A pesar des caràcter racionalista que Fabra va voler que impregnàs sa seva gramàtica i es diccionari normatiu, es nacionalisme català contenia molts d'elements essencialistes que se traslladaven, òbviament, a sa llengua. Com ha plantejat Salvador Giner, es nacionalistes entenien sa “nació catalana com un ens ahistòric, gairebé atemporal, que fou forjat d'una vegada per totes a l'inici de la nostra història (…). Preuat tresor comú de caràcter immutable i inalterable (…). Noció quasi mística de la nacionalitat catalana (…). Que la percepció que la identitat pròpia és en perill o en vies d'extinció intensifiqui la resposta essencialista en forma de proteccionisme o fonamentalisme”. Això explica que lo que hauria d'haver estat en principi una proposta tècnica i imparcials'acabàs convertint “en mite fundacional i punt de partida immutable”. Sa llengua, i també sa mateixa norma que s'hi arriba a confondre com si fossin lo mateix, no és concebuda com un producte històric sinó com una veritat ahistòrica, eterna i inexorable, com si sa seva normativisació no hagués pogut succeir d'una altra manera. Per tant, qui qüestioni sa normativa fabriana i sa feina des seus continuadors serà percebut com una amenaça que posa en perill sa cohesió grupal, sa veritat inqüestionable des dogma. D'aquí que, amb aquesta pressió, molts de parlants hagin inoculat un temor reverencial cap a sa norma.
 Captura de pantalla 2016-03-28 a las 16.45.51
A s'uniformisació des català s'hi va oposar amb vigor Mossèn Alcover i ho va pagar molt car. Sa trajectòria des canonge manacorí presenta tons evangèlics: passa d'una entronisació general a una demonisació més general encara. Proclamat multitudinàriament com l'Apòstol de la Llengua Catalana, president des I Congrés de la Llengua Catalana que ell mateix havia promogut (1906) i, en virtut de sa seva ascendència sobre es catalanisme, designat per Enric Prat de la Riba com a primer president de sa Secció Filològica (1911) de s'Institut d'Estudis Catalans, aquest homo providencial per ses lletres catalanes va acabar sa vida despreciat per tothom. L'Apòstol de la Llengua Catalana va morir com un “traïdor”: aquell que pes seu esperit indomable impedia s'unanimitat que cercaven es fabrians. Alcover sempre va defensar sa pluralitat lingüística i es particularismes, i per això mateix era inevitable que plantàs cara a un corrent que volia unificar sa llengua i també ses consciències. Alcover no havia sintonisat amb sos signes del temps. Es catalanisme enfocava sa qüestió lingüística des d'una perspectiva nacional, com es principal instrument de transició nacional cap a un Estat Català en construcció, com podem veure en ets escrits de Fabra quan parla de Barcelona com sa “futura capital de Catalònia!”. Aquest és es vertader trasfons ideològic de s'història que mos han mirat d'amagar es deixebles, aquells que tot d'una en morir es filòleg mallorquí, se transformaren en es seus emblanquinadors, amb sa coartada de salvar es Diccionari Català-Valencià-Balear. I també aquells que, des de sa seva privilegiada posició, se varen erigir en còmplices de s’estandarisació a ultrança de Balears, conseguint lo que Alcover mai hagués tolerat: que es català fabrià que tant va combatre acabàs substituint paulatinament ses formes balears −mallorquí, menorquí i eivissenc−, amputant així sa riquesa lèxica, morfològica i sintàctica de sa llengua d’aquest arxipèlag. 
(..)
Pàgines 41-42-43, Sa norma sagrada (Ed. FJIII, Palma, 2016)

Comentarios

Entradas populares de este blog

El mallorquín, menorquín e ibicenco no es catalán

MALLORQUÍN Y CATALANISMO.

¿AIGO, AYGO O AIGUA?.