ANIMADVERSIÓ GENERALITZADA CAP A CATALUNYA, per part des seus pròpis “Paissos Catalans”
ES PAÏSOS CATALANS SEGONS TOTS “ES PAÏSOS CATALANS” MANCO “CATALONIA”:
ALGUNES REFERÈNCIES que donen raó a aquest artícle documental (sociolingüística):
NO, NO TOTHOM “ESTIMA” A “CATALONIA”
(Ni tans sols es seus “PPCC”)
UNA DE TANTES FONTS DE SA RESISTÈNCIA ARANESA:
RADIO ARÀN LLIURE:
“Segueix emitent des de cert indret de l’Occitània francesa. Els
aranesos estàm des de fa temps controlats pels ”comissàris nacionalistes
de la Gran Catalunya” desplaçats a ARÀN per major glòria dels “Païssos
Catalans”, amb coneixement de “La Generalitat”, amb la vista sobre la
terra dets aranesos, dels quals obté “doblers fàcils” mentres que
oprimeix llurs llibertats. Els Dossiers amb els noms dels comissaris i
estafadors catalans són a un banc francés, alluny de les mans catalanes.
La “resistència-aranesa” publicarà llurs fotografies i activitats a
internet INTERPOL France, amb qui col·labora a des de l’1 de Gener de
2006”
INTERESSANT: TESTIMONIS OCCITANS SOBRE “CATALONHA” I ES SEU IMPERIALISME COLONITZADOR (Exemples). Enviat per VAU D’ARAN LLIURE 22-07-2007 ARAN NON EI CATALONHA Era
ocupacion dera Val d´Arán per part dera Generalitat de Catalonha a
comportat ua prohonda involucion a toti e niveus: retallada de
libertats, creishement deth deficit fiscau d´Aran; aument deth cost dera
vida plan superior as actualizacions des jornaus e pensions; imposicion
deth catalá; imposicion de ua policia catalana dita mossos d´escuadra
que non respecte as aranesi; belligerancia contra es nosti drets
istorics; usurpacion des drets comunaus des nosti bosquis; manipulacion
dera identidad aranesa; negacion de un Estatut enta Aran. Enviat per YANEZ VISITEU MALLORCA 22-07-2007:
Vui l’independencia de la opresió Catalana al nostre idioma e himne que
son diferents del catalá, tenim tot el dret a mantenir-ho, ells ens ho
volem fer d’esapareixer.. Vall D’Aran INDEPENDENT! Fora els
feixistes Catalans!!! Enviat per ARANES 22-07-2007 ARAN NON EI CATALONHA. CATALONHA OPRIME
“Eth deficit fiscau d`Aran en relaciòn amb Catalonha ei de tres a un.
Catalonha se mos quede de tres part dos enta eri. Volem saber guaire
page Aran ara Generalitat de Catalonha per taxes, multes, inspeccions,
canons e deth impost de transmissions e actes juridics documentaus en
era Notaria. Se queden es sos e dempús encara les cau sente ço que diden. ARAN NON EI CATALONHA!!!!” Enviat per ESTOY EN VENTA 22-07-2007 NECESITO EUROS!! POR FAVOR CATALANES , ME VENDO : Frederic Mistral. Primièr unificador de la lenga d’Òc,
per la publicacion del Tresor dóu Felibrige destinat a ajudar lo pòble
occitan a Recebrà lo Prèmi Nobel de literatura en 1904. Lo Felibrige: Lo
Felibrige es fondat lo 21 de mai de 1854 al Castèl de Font-Segunha
(Castèlnòu-de-Gadanha, Vauclusa). LÓccitania un territòri de defendre
“dels Alps als Pirenèus”. Lo felibrige es estat la primièra organizacion
de defensa e d’illustracion de la lenga d’òc sul territòri francés.
Reconegut mai que mai coma un moviment literari preocupat per l’avenidor
de la lenga d’òc dins la diversitat de sas formas oralas. Jos la
direccion del Capolièr, los 49 majorals portaires de la cigala d’aur (la
cigala representava las arts e la literatura cò dels Grecs) son
d’academicians animators de la renaissença d’òc dins las 9 mantenenças
que son Auvernha,Catalonha , Gasconha, Bearn, Guiana, Peiregord,
Languadòc, Limosin e Provença. Per los mercejar de l’acuèlh reservat en
Provença al poèta catalan Victor Balaguer, exiliat politic, los felibres
catalans ofriguèron als felibres provençals le 30 de julh de 1867 una
copa d’argent que Frederic Mistral consacrèt per La Coupo Santo, cant
devengut dempuèi l’imne del Felibrige.
SA RESISTÈNCIA MURCIANA: “UN PAÍS CATALÀ FRUSTRAT”
VICENS M. ROSSELLÓ I VERGER Catedrátic de Geografía, Universitat de València
“Una previa cuestión de nombres se
nos suscita: “Levante”, “Sureste”, “Reino de Murcia”. El primero,
incorrecto geográficamente, ha hecho fortuna; el segundo, de ciertas
raíces climáticas, económicas y políticas, es fomentado por un Consejo Económico Sindical (Alicante,
Almería, Albacete y Murcia) y con más afán por un periódico y una
empresa bancaria. El “serenísimo” Reino padece de los mismos escollos de
insolidaridad y anexionismo de otras tantas tierras hispánicas, pero
además fue constituido en marca mediterránea de Castilla entre el reino
musulmán de Granada y el cristiano de Valencia, donde vino a frustrar la
política catalana mediterránea de camino periférico y actividad
marítima, basada en el dominio de la manga marina meridional. De aquí
arranca el tono, a menudo reivindicativo, de los eruditos murcianos que
toman como base territorial la cora de
Tudmir, involucrando sus cambiantes límites en un posterior conflicto
entre las Coronas de Castilla y Aragón. Tal corriente, algo
imperialista, parece nacer con Cascales, pasando por Fuentes y Ponte,
Merino y Amador de los Ríos, para llegar a nuestros días, en que parecen
ya fosilizados los límites provinciales. Frases como “la iniquinidad
aragonesa”, “el yerro de Torrellas” o la “ominosa sentencia” arbitral,
pertenecen a los referidos autores; Merino llega al extremo de hablar
siempre de la “coronilla” cuando menciona la confederación aragonesa. Aun
así, con óptica castellana, hay más de una razón para hablar de una
gran Murcia, reino que abarcaba desde la raya de Almería hasta el norte
de Alicante. La política de equilibrio peninsular confiere a Murcia un
especial papel de tapón para los aragoneses o de puerta de acceso al
Mediterráneo para los castellanos; además, no hay que olvidar que los
nazaritas estaban más dispuestos al entendimiento con los catalanes que
con los castellanos1.
“Efectivamente, la orientación hacia Murcia de Jaime II lleva aparejada
entre los siglos XIII y XIV una nueva actividad catalano-aragonesa en
Granada, en Marruecos e incluso en Tlemcèn”. Si
el episodio de Alfonso VI, sitiando Valencia (1092) y el del Cid
(1094), amparándose de ello, hubieran tenido éxito, el País Valenciano
–o buena parte de él- sería otra Murcia, o menos todavía… Por el
contrario, se ve que la intervención catalana terrestre no rebasó los
confines murcianos y cuando Jaime I propuso la invasión de Almería, no
encontró respuesta entre sus hijos y prohombres. El
confusionismo político que supone la oposición castellano-catalana en
el territorio murciano, se enreda más con una nueva cuestión de
nomenclatura: catalán-aragonés.
La inferioridad del título condal (F. Soldevila) ha justificado más de
una vez la sustitución de Cataluña por Aragón al referirse a las
empresas o dignatarios de la corona; aun así sabemos que para la
conquista de Murcia los dirigentes catalanes se mostraron bastante más
dispuestos que los aragoneses3,
puesto que el único de éstos que acudió a la convocatoria de Valencia
fue don Blasco de Aragón. En tiempos de Jaime II, los afanes
meridionales de la Corona de Aragón serían únicamente barceloneses. Es
curioso, sin embargo, que hace poco se desencadenara una dura polémica,
no sobre el calificativo catalano-aragonés, sino sobre
castellano-aragonés. Como que la autoridad municipal quedaba algo en
evidencia, no se pudo saber si había sido un lapsus linguae o un lapsus preli;
no obstante, la confrontación surgió. Digamos los antecedentes. El
Ayuntamiento de Murcia había acordado celebrar el centenario de la
Reconquista y he aquí que –cuando fue llegado el caso, mayo de 1966- se
celebró asimismo “la constitución de su primer consejo” (obra
alfonsina); la cosa era ya algo significativa. Se reservaba al rey
catalán Don Jaime una calle importante, confluente a la avenida Alfonso
X, pero más secundaria. Había que inaugurarlo y pronunciar el discurso.
Las sospechas del lapsus en
tal ocasión habían de ser fuertes e indujeron un médico de ascendencia
valenciana (Gómez Zarandieta) a manifestarlas a la prensa: “Las armas
castellano-aragonesas” habrían de haber sido catalanas y, en todo caso,
catalano-aragonesas. El agudo historiador murciano Torres Fontes, que
acababa de terminar un equilibrado libro4 sobre el tema, se creyó obligado a defender a su alcalde; la discusión era inútil y acabó en tablas. No
era más que un síntoma de una secreta preocupación murciana de
desempalagarse del lastre catalán, precisamente porque lo tiene a flor
de piel. Uno de nosotros –que no tiene nada que perder ni ganar- aprecia
en ello también la reacción castellanizante. Según uno de los autores
citados más arriba, la reorganización política, social y económica
del reino, pocos meses después de la conquista por Jaime I, se afanaba
en lograr una “rápida y eficaz castellanización”; pese a esto, confiesa
ecuánime que los influjos materiales y espirituales aragoneses o
catalanes eran numerosos”…
UNA FORTA RESISTÈNCIA ARAGONESA: Pot ser sa reacció més significativa, ja que Catalunya va ser sempre vassalla seva
CATALUNYA REIVINDICA UN BON BOCÍ DE TERRA A FRANÇA, PERÓ AQUEST NO ÉS S’ESTIL BALEAR: 
Es
rossellonessos solen tractar a n’es Balears amb més simpatia als
balears que als “catalans espagnols”, als que troben massa radicals. Es
francesos, sien d’on sien, se senten primordialment “citoyens” de sa
República francesa, particeps de sa seva “Grandeur”, i sempre
s’estimaràn més “La Marsellesa” que es “Segadors”. Sa simpatia i
simptonia que hem observat al Sud de França, a on radica el “Castell
dels Reis de Mallorques”, és incomparable, i parlant per tabernes,
restaurants i veïnats, mos hem donat compta que prefereixen 1 mallorquí a
5 cantalans. Això
se demostra a un llibre de 1906 (Excursió Filológica, de Mn. Alcover),
però se reafirma amb més força a principis, en comissió acadèmica
mallorquina del recent 2009, més d’un segle després. Només parlen català
es gitanos. Allà, de qualque manera, seguim essent germans i veïnats
seus.
Perquè
a Pepignan no ho posen en català ni hi ha cap carrer que faci
referència a “Catalogne”?… noltros ho hem esbrinat. Es Castell dels Reis
de les Malorques a Perignan és s’unic, es més formidable a sa seva
època Per Gràcia d’es nostro primer Rei sobirà, en JAUME II el Bondadós”
(deixeble d’en Ramon Llull), i només se pot comparar al de Bellver
(Palma), encarregat per ell mateix, únic en lo mon per ser de planta
rodona, també Mallorquí.
VALÈNCIA VOL SER VALENCIANA:
Mallorca te sa Moreneta de Lluch. La del Pilar i sa de Lluch són ben amigues. Maldement
l’hi hagin robat s’”H” (haurieu d’estodiar més filologia i manco
ortografia), segueix essent sa nostra Verge de Lluch, la nostra patrona i
protectora. Nota: Lluc = Lucas; Lluch (des llatí)= Lucus, “Lloch”, Indret.
L’ Alguer: Cap interès pes Català
“Els
propers 27 i 28 de maig a l’Alguer hi hauran les eleccions municipals. A
la fi dels cinc anys de la legislatura, els algueresos hauran de votar
pels membres del Consell municipal i triar un nou Síndic. El Síndic que
acaba ara el seu mandat, l’advocat Marco Tedde de Forza Italia, que
encapçala una administració de centre-dreta, després de mesos
d’incertesa, finalment fa poques setmanes va acceptar de tornar a
presentar-se per repetir com a Síndic. En cas que guanyés, seria
l’última legislatura, d’acord amb la llei electoral italiana. Els altres
candidats són pel centre-esquerra el sindicalista Vittorio Curedda i el
centrista professor Nicola Salvio, director del Liceu Clàssic. Llegint
els programes dels candidats, la situació, pel que fa a l’alguerès, no pareix gens esperançadora.
En efecte, si el Síndic actual de centre-dreta, Tedde, es limita a
confirmar els projectes ja posats en marxa els anys passats i declara la
intenció de col·laborar amb entitats i institucions dels Països
Catalans sorprenentment, el
programa de centre-esquerra del candidat Curedda destaca per un
anticatalanisme visceral . Al programa s’ hi diu que «la coalizione di
centrosinistra e sardista, portatrice di valori di tolleranza e civiltà,
deve caratterizzarsi per un approccio laico alle questioni identitarie,
respingendo i tentativi, ideologici talvolta sino al limite del
fanatismo, di negare l’identità cittadina sostituendola con il mito
della catalanità»” (que no
aclareixen pas quina sigui aquesta identitat violada pel fanatisme i
enfosquida per les boires del mite), o d’altres com «non possono essere
istituzioni straniere, seppur di valore e prestigio internazionale, a
stabilire quale debba essere la maniera di scrivere o di parlare
l’algherese», amb la qual cosa es nega la unitat de la llengua i el
paper científic i acadèmic, reconegut a nivell internacional, de
l’Institut d’Estudis Catalans. Font: Vilaweb Alguer (Reprouït per “Racócatalà”). Deven d’estar deprimits.
I COM NO, SA PRÒPIA DISSIDÈNCIA CRÍTICA DES PRÒPIS CATALANS:
Antoni Cantarellas (Toni només pets amics)
Comentarios
Publicar un comentario
Se exige respeto y educación en los comentarios. Los que sean ofensivos, vejatorios y de mal gusto seran borrados.