Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris…

Joan Font Rosselló | 28 Octubre 2013

2. Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris…
Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem sa història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert) veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris.

Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Antoni Balaguer, franciscà observant, escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc[1]. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquín-castellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat[2]. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar[3]. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano[4]. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí[5]. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita[6]. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad económica de los amigos del país[7]. Es misser Joan Josep Amengual publica una Gramática de la lengua mallorquina l’any 1835 i la reedita l’any 1872. També publicarà un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878). Es franciscà Pere Antoni Figuera publica un Diccionari mallorquí-castellà (1840), reeditat l’any 1991. Jaume Pujol enllestí poc abans de sa seva mort unes Observaciones sobre la ortografía mallorquina (1850), conservades en un manuscrit de sa Biblioteca de la Sapiència[8] a Palma.

I ja ben entrats en es segle XX, Francesc de Borja Moll publicarà una Ortografia mallorquina l’any 1931, uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937) i un Vocabulari mallorquí-castellà (1965). Llorenç Vidal publicarà sa seva Petita ortografía balear (1960). Per no dir res des Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Alcover.

Tota aquesta col·lecció, no exhaustiva, de diccionaris i gramàtiques en mallorquí, s’ha de considerar natural i lògica ja que, al llarg de totes aquestes centúries, tothom a Mallorca tenia plena consciència de xerrar mallorquí. Com explica Massot i Muntaner[9], es sentit unitari d’una llengua catalana comuna començà a treure es cap devers 1860, dins es marc des Jocs Florals de Barcelona i en plena efervescència de la Renaixença Catalana[10]. A finals des segle XIX i a començaments des XX, només unes èlits molt concretes, mallorquins que havien estudiat a Barcelona ses seves carreres universitàries i quasi tots ells influïts pes mestratge de Josep Lluís Pons i Gallarza a s’Institut Balear[11], defensaven s’existència d’una llengua comuna i sa unitat de sa llengua catalana[12].

---

[1] Massot Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, p. 18
[2] Ibid., p. 19
[3] Ibid., p. 18
[4] Ibid., p. 19
[5] Ibid., p. 19

[6] Bover, Joaquim M., Biblioteca de escritores baleares, 2 volums, Palma, 1868, tom II, p. 441. S’existència de molts d’aquests diccionaris i gramàtiques la devem an es testimoni de Bover.

[7] Massot Muntaner, Josep, op. cit., pp. 28-29
[8] Ibid., pp. 33-34
[9] Ibid., pp. 41-43

[10] “Cal deixar ben clar, però, que amb [Marià Aguiló] neix una consciència de ‘catalanitat’ lingüística que no trobem mai abans a Mallorca”, Ibid., p. 43

[11] Mas i Vives, Joan, La construcció d'una identitat. El debat ideològic i cultural entorn de J. M. Quadrado i J. Ll. Pons i Gallarza, Ed. Lleonard Muntaner, 2008

[12] A l’any 1903, en un volum com La literatura en Mallorca, un periodista com Miquel del Sants Oliver, de tant de renom i ferm convençut de ses tesis de Marià Aguiló i Tomàs Forteza sobre sa unitat de sa llengua, encara tenia “una certa por” d’anomenar “català” a sa llengua de Mallorca, un indici ben eloqüent que es catalanisme era molt minoritari. Veure Massot i Muntaner, Josep, op. cit., p. 56.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/ideari/en-defensa-des-mallorqui/63-2-quan-mos-diuen-que-es-mallorqui-no-te-gramatiques-ni-diccionaris