Quan mos diuen que sa llengua que amenaça es mallorquí no és es català estàndar sinó es castellà...
Argumentari (8): Quan mos diuen que sa llengua que amenaça es mallorquí no és es català estàndar sinó es castellà...
8. Quan mos diuen que sa llengua que amenaça es mallorquí no és es català estàndar sinó es castellà...
Una de ses raons que han fet que es mallorquí pogués sobreviure fins avui, maldament sofrís fins fa quaranta anys un procés diglòssic on es castellà era sa llengua oficial i culta mentres que es mallorquí vivia reclòs en ets àmbits domèstics i informals, és sa distància entre s’estructura lingüística des castellà i sa des mallorquí, diferenciades a bastament per no confondre-se, cosa que no passa entre es català estàndar i es mallorquí1.
Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals de sa mateixa llengua. Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, pentura només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. Com que es mallorquí competeix ara amb so català estàndar, una variant de sa mateixa llengua i per tant molt més pròxima que es castellà, es perill assimilatori és evident. I es de desaparició també. Si no aconseguim integrar dins s’estàndar oficial ses nostres particularitats, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc estan condemnats a desaparèixer.
http://www.jaumetercer.com/index.php/ideari/en-defensa-des-mallorqui/100-argumentari-8-quan-mos-diuen-que-sa-llengua-que-amenaca-es-mallorqui-no-es-es-catala-estandar-sino-es-castella
_________
1. Un cas típic de diglòssia estricta, segons Charles A. Fergurson, però amb conseqüències més greus per a sa llengua B (mallorquí) que sa produïda per sa diglòssia àmplia que afecta dues llengües diferents (mallorquí i castellà).
Una de ses raons que han fet que es mallorquí pogués sobreviure fins avui, maldament sofrís fins fa quaranta anys un procés diglòssic on es castellà era sa llengua oficial i culta mentres que es mallorquí vivia reclòs en ets àmbits domèstics i informals, és sa distància entre s’estructura lingüística des castellà i sa des mallorquí, diferenciades a bastament per no confondre-se, cosa que no passa entre es català estàndar i es mallorquí1.
Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals de sa mateixa llengua. Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, pentura només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. Com que es mallorquí competeix ara amb so català estàndar, una variant de sa mateixa llengua i per tant molt més pròxima que es castellà, es perill assimilatori és evident. I es de desaparició també. Si no aconseguim integrar dins s’estàndar oficial ses nostres particularitats, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc estan condemnats a desaparèixer.
http://www.jaumetercer.com/index.php/ideari/en-defensa-des-mallorqui/100-argumentari-8-quan-mos-diuen-que-sa-llengua-que-amenaca-es-mallorqui-no-es-es-catala-estandar-sino-es-castella
_________
1. Un cas típic de diglòssia estricta, segons Charles A. Fergurson, però amb conseqüències més greus per a sa llengua B (mallorquí) que sa produïda per sa diglòssia àmplia que afecta dues llengües diferents (mallorquí i castellà).
Comentarios
Publicar un comentario
Se exige respeto y educación en los comentarios. Los que sean ofensivos, vejatorios y de mal gusto seran borrados.