Una ortografia mallorquina
Una ortografia mallorquina
A Un home de combat (Mossèn Alcover), Francesc de Borja Moll narra ses circumstàncies que van concórrer en sa publicació de sa seva Ortografia mallorquina, apareguda al 19311. L’any anterior s’havia editat per fi es primer volum des Diccionari català-valencià-balear
(DCVB), imprès en fascicles des de 1926. I s’havia editat segons ses
normes ortogràfiques defensades per mossèn Alcover, que diferien de ses
aprovades per s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) al 1913. Aquest
desacord provocava en Moll un vertader desfici. Ell era partidari de
s’unificació ortogràfica, lo que equivalia a assumir ses normes de
s’IEC. Però es seu mestre s’hi negava. Això sí, davant s’insistència des
deixeble, Alcover havia arribat a dir-li, segons recorda es mateix
Moll: «–Quan jo seré mort, canvia l’ortografia, si la vols canviar;
mentre jo visqui no la vull canviar. Ja he canviat massa vegades!»2.
No fa falta afegir que es deixeble no va estar ni un segon a
canviar-la. Just després de sa mort d’Alcover, el 8 de gener de 1932, se
va posar mans a l’obra. Qui consulti sa primera edició des DCVB, podrà
comprovar que, a partir de sa lletra C, es volums estan ja redactats
seguint ses normes ortogràfiques –i no tan sols ortogràfiques, clar– de
s’IEC.
Però abans d’això, com dèiem més amunt, Moll va publicar una Ortografia mallorquina que era ja un aperitiu de lo que vendria. I com que la va publicar al 1931, o sigui, en vida des seu mestre, va haver de demanar-li permís per fer-ho. Si hem de creure ses explicacions donades per Moll a Un home de combat –i no hi ha motiu per no creure-les–, se tractava d’una jugada estratègica. No volia de cap de ses maneres que es seguidors que Alcover tenia a ses Balears –ja que no tot eren catalanistes, ni de molt, entre sa gent culta o simplement alfabetisada– poguessin pensar que, un cop mort aquest, es seu deixeble predilecte no havia estat ni un segon a trair-lo. Publicar en vida d’Alcover una ortografia ajustada a ses normes de s’IEC equivalia a publicar-la amb so seu nihil obstat. Es mateix Moll, a Un home de combat, ho qualifica de «penyora d’aquiescència a un canvi futur d’ortografia». I diu que Alcover «hi estigué conforme». Sa millor prova d’aqueixa conformitat és que s’obra s’imprimí a sa «seva mateixa impremta, i per compte de l’Editorial Alcover S.L.». I afegeix es deixeble, en un exercici predictiu i autojustificatiu més que discutible i després d’afirmar que s’èxit des llibre, reeditat es mateix any, havia alegrat molt mossèn Alcover: «Allò li acabà de fer veure que era un disbarat mantenir posicions individuals contràries al gust de tothom, i probablement ell mateix hauria arribat a decidir-se a adoptar en vida l’ortografia de l’Institut en el Diccionari; però ja no hi va ser a temps».
Tot això fa que aquesta Ortografia mallorquina del 1931 tengui un valor enorme a s’hora de fixar un model estàndar vàlid per a ses Balears. Perquè constitueix aquell punt al qual hauria estat disposat a arribar Alcover si, d’una manera o altra, s’hagués avengut a fer ses paus lingüístiques amb s’acadèmia de sa llengua catalana. O, en altres paraules, aquell punt a partir del qual ja no estava disposat a cedir. Sa lectura des llibre permet veure, per exemple, sa dimensió de ses renúncies, això és, des canvis. Des sistema ortogràfic mallorquí n’han desaparegut solucions presents en es primer volum des diccionari, com sa h no etimològica, final o intervocàlica («càrrech», «arch», «rahó», que han passat a ser càrrec, arc, raó); o sa y per representar sa i semivocàlica («aygua», «beya», «rey», «buyda», convertides en aigua, abella, rei, buida) o sa conjunció copulativa «y», substituïda per i; o sa forma gràfica des so d’essa sorda en determinats contextos, reemplaçada per una ce trencada («esfors», «pessa», «cassador», transformades en esforç, peça, caçador); o sa preposició «ab», convertida en amb; o, ja en es camp de sa morfosintaxi, s’absència de guionet entre es verb i sa forma postclítica des pronom feble («tirarne», «durlo», «ajudarse», que han passat a tirar-ne, dur-lo, ajudar-se).
No obstant, com ja hem indicat, aquesta adaptació de Moll a ses normes de s’IEC –es títol complet de s’obra no oferia dubte: Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears– no va esser absoluta. En va quedar al marge, per exemple, s’accentuació de sa tercera persona de singular des present d’indicatiu des verb esser, que segons ses Normes ortogràfiques de 1913 havia d’esser tancada i dur per tant accent agut (és) i que Moll, d’acord amb Alcover i amb sa pronunciació neutra a ses Balears d’aquesta e, escrivia amb accent greu (ès). I també s’ús des sufix –isar de verbs com realisar, que s’IEC havia convertit en –itzar i que Moll, d’acord una vegada més amb Alcover, que n’havia fet un vertader cavall de batalla, mantenia en sa forma tradicional (a ses pàgines 2 i 3 de s’Ortografia hi apareixen ja «caracterisada», «sistematisada» i, just després, es derivat nominal d’aquesta darrera forma, «sistematisació»).
Passant ara an es camp de sa morfologia i sa sintaxi, tant sa llengua utilisada per Moll com ets exemples aportats en cada una de ses lliçons d’aquest Curset –tal com qualifica s’obra es mateix autor– permeten detectar una sèrie de constants ben allunyades de sa normativa fabriana. Per exemple, en es gènere de certes paraules (és es cas de corrent, masculí segons s’IEC, femení segons s’Ortografia –«la corrent d’aire», p. 9–). O en s’ús de sa variant preposicional an («(...) an aquesta escriptura acomodam la pronúncia castellana», p. 4), que segons sa gràmatica de Fabra hauria d’esser a. O en es recurs generalisat an es lo neutre, proscrit per s’IEC. O en sa no observança de sa regla de sa caiguda de preposicions davant de que («des de que el poble parlava llatí», p. 8; «la raó de que s’escrigui», p. 31). O es manteniment de s’elisió de s’article femení singular davant un nom començat per una u o una i àtones («l’unitat», p. 6; «l’intensitat», p. 13). O en s’equiparació entre s’article literari i s’article salat, tractats en peu d’igualtat i sense cap consideració registral a sa lliçó número 9, sobre «Apòstrof i guionet» –encara que Moll usi sempre en es text es literari–. O, en aquesta mateixa lliçó, ets exemples amb sa combinació de pronoms típica de Mallorca –o sigui, complement directe seguit de complement indirecte– en posició preverbal («ell la s’amaga», «tu el m’alces», p. 62; o «la te’n tornes», p. 63). O, en fi, en es camp des lèxic –i per no citar més que un parell d’exemples entre molts que podríem aportar–, s’ús de sa forma migeval («els escriptors migevals», p. 2), en lloc de «medieval»; de sa conjunció mentres i sa locució mentres que (pp. 69 i 24, respectivament), en lloc de «mentre» i «mentre que», o d’orgue («l’aproximació dels orgues vocals», p. 9), en lloc d'«òrgan», i es reconeixement que «els pronoms personals noltros i voltros, i els possessius nostro i vostro, són formes autènticament mallorquines i admissibles en la literatura».
El 1937, en plena guerra civil, Moll publicava uns Rudiments de gramàtica preceptiva3 on gran part de ses solucions diferencials respecte an es model de s’IEC havien desaparegut o, en es millor des casos, arrossegaven sa marca ominosa de sa vulgaritat. Havien passat, és ver, sis anys i una República. I, amb aquesta, un Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia consolidat unes institucions acadèmiques i un catalanisme molt més que cultural. Pentura tot això havia contribuït a tòrcer es solc. O pentura és que, al 1931, aquell jove filòleg de 28 anys predestinat continuar s’obra des seu mestre, ja tenia perfectament perfilat lo que faria quan aquest mestre fos mort i enterrat.
__________
1. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears, Palma de Mallorca, Impremta de Mossèn Alcover, 1931 (segona edició augmentada).
2. Francesc de Borja Moll, Un home de combat (Mossèn Alcover), Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1962.
3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Palma de Mallorca, Les Illes d’Or, 1937.
http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/divagacions-filologiques/115-una-ortografia-mallorquina
Però abans d’això, com dèiem més amunt, Moll va publicar una Ortografia mallorquina que era ja un aperitiu de lo que vendria. I com que la va publicar al 1931, o sigui, en vida des seu mestre, va haver de demanar-li permís per fer-ho. Si hem de creure ses explicacions donades per Moll a Un home de combat –i no hi ha motiu per no creure-les–, se tractava d’una jugada estratègica. No volia de cap de ses maneres que es seguidors que Alcover tenia a ses Balears –ja que no tot eren catalanistes, ni de molt, entre sa gent culta o simplement alfabetisada– poguessin pensar que, un cop mort aquest, es seu deixeble predilecte no havia estat ni un segon a trair-lo. Publicar en vida d’Alcover una ortografia ajustada a ses normes de s’IEC equivalia a publicar-la amb so seu nihil obstat. Es mateix Moll, a Un home de combat, ho qualifica de «penyora d’aquiescència a un canvi futur d’ortografia». I diu que Alcover «hi estigué conforme». Sa millor prova d’aqueixa conformitat és que s’obra s’imprimí a sa «seva mateixa impremta, i per compte de l’Editorial Alcover S.L.». I afegeix es deixeble, en un exercici predictiu i autojustificatiu més que discutible i després d’afirmar que s’èxit des llibre, reeditat es mateix any, havia alegrat molt mossèn Alcover: «Allò li acabà de fer veure que era un disbarat mantenir posicions individuals contràries al gust de tothom, i probablement ell mateix hauria arribat a decidir-se a adoptar en vida l’ortografia de l’Institut en el Diccionari; però ja no hi va ser a temps».
Tot això fa que aquesta Ortografia mallorquina del 1931 tengui un valor enorme a s’hora de fixar un model estàndar vàlid per a ses Balears. Perquè constitueix aquell punt al qual hauria estat disposat a arribar Alcover si, d’una manera o altra, s’hagués avengut a fer ses paus lingüístiques amb s’acadèmia de sa llengua catalana. O, en altres paraules, aquell punt a partir del qual ja no estava disposat a cedir. Sa lectura des llibre permet veure, per exemple, sa dimensió de ses renúncies, això és, des canvis. Des sistema ortogràfic mallorquí n’han desaparegut solucions presents en es primer volum des diccionari, com sa h no etimològica, final o intervocàlica («càrrech», «arch», «rahó», que han passat a ser càrrec, arc, raó); o sa y per representar sa i semivocàlica («aygua», «beya», «rey», «buyda», convertides en aigua, abella, rei, buida) o sa conjunció copulativa «y», substituïda per i; o sa forma gràfica des so d’essa sorda en determinats contextos, reemplaçada per una ce trencada («esfors», «pessa», «cassador», transformades en esforç, peça, caçador); o sa preposició «ab», convertida en amb; o, ja en es camp de sa morfosintaxi, s’absència de guionet entre es verb i sa forma postclítica des pronom feble («tirarne», «durlo», «ajudarse», que han passat a tirar-ne, dur-lo, ajudar-se).
No obstant, com ja hem indicat, aquesta adaptació de Moll a ses normes de s’IEC –es títol complet de s’obra no oferia dubte: Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears– no va esser absoluta. En va quedar al marge, per exemple, s’accentuació de sa tercera persona de singular des present d’indicatiu des verb esser, que segons ses Normes ortogràfiques de 1913 havia d’esser tancada i dur per tant accent agut (és) i que Moll, d’acord amb Alcover i amb sa pronunciació neutra a ses Balears d’aquesta e, escrivia amb accent greu (ès). I també s’ús des sufix –isar de verbs com realisar, que s’IEC havia convertit en –itzar i que Moll, d’acord una vegada més amb Alcover, que n’havia fet un vertader cavall de batalla, mantenia en sa forma tradicional (a ses pàgines 2 i 3 de s’Ortografia hi apareixen ja «caracterisada», «sistematisada» i, just després, es derivat nominal d’aquesta darrera forma, «sistematisació»).
Passant ara an es camp de sa morfologia i sa sintaxi, tant sa llengua utilisada per Moll com ets exemples aportats en cada una de ses lliçons d’aquest Curset –tal com qualifica s’obra es mateix autor– permeten detectar una sèrie de constants ben allunyades de sa normativa fabriana. Per exemple, en es gènere de certes paraules (és es cas de corrent, masculí segons s’IEC, femení segons s’Ortografia –«la corrent d’aire», p. 9–). O en s’ús de sa variant preposicional an («(...) an aquesta escriptura acomodam la pronúncia castellana», p. 4), que segons sa gràmatica de Fabra hauria d’esser a. O en es recurs generalisat an es lo neutre, proscrit per s’IEC. O en sa no observança de sa regla de sa caiguda de preposicions davant de que («des de que el poble parlava llatí», p. 8; «la raó de que s’escrigui», p. 31). O es manteniment de s’elisió de s’article femení singular davant un nom començat per una u o una i àtones («l’unitat», p. 6; «l’intensitat», p. 13). O en s’equiparació entre s’article literari i s’article salat, tractats en peu d’igualtat i sense cap consideració registral a sa lliçó número 9, sobre «Apòstrof i guionet» –encara que Moll usi sempre en es text es literari–. O, en aquesta mateixa lliçó, ets exemples amb sa combinació de pronoms típica de Mallorca –o sigui, complement directe seguit de complement indirecte– en posició preverbal («ell la s’amaga», «tu el m’alces», p. 62; o «la te’n tornes», p. 63). O, en fi, en es camp des lèxic –i per no citar més que un parell d’exemples entre molts que podríem aportar–, s’ús de sa forma migeval («els escriptors migevals», p. 2), en lloc de «medieval»; de sa conjunció mentres i sa locució mentres que (pp. 69 i 24, respectivament), en lloc de «mentre» i «mentre que», o d’orgue («l’aproximació dels orgues vocals», p. 9), en lloc d'«òrgan», i es reconeixement que «els pronoms personals noltros i voltros, i els possessius nostro i vostro, són formes autènticament mallorquines i admissibles en la literatura».
El 1937, en plena guerra civil, Moll publicava uns Rudiments de gramàtica preceptiva3 on gran part de ses solucions diferencials respecte an es model de s’IEC havien desaparegut o, en es millor des casos, arrossegaven sa marca ominosa de sa vulgaritat. Havien passat, és ver, sis anys i una República. I, amb aquesta, un Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia consolidat unes institucions acadèmiques i un catalanisme molt més que cultural. Pentura tot això havia contribuït a tòrcer es solc. O pentura és que, al 1931, aquell jove filòleg de 28 anys predestinat continuar s’obra des seu mestre, ja tenia perfectament perfilat lo que faria quan aquest mestre fos mort i enterrat.
__________
1. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears, Palma de Mallorca, Impremta de Mossèn Alcover, 1931 (segona edició augmentada).
2. Francesc de Borja Moll, Un home de combat (Mossèn Alcover), Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1962.
3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Palma de Mallorca, Les Illes d’Or, 1937.
http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/divagacions-filologiques/115-una-ortografia-mallorquina
Comentarios
Publicar un comentario
Se exige respeto y educación en los comentarios. Los que sean ofensivos, vejatorios y de mal gusto seran borrados.