Xerram es mallorquí , mai es catalá.

Toni Ballester | 25 Setembre 2017 Fins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pesnats a Mallorca que per aquell temps miràvem de reüll ets estrangers que començaven a venir per ses nostres terres i que poc a poc anaren colonisant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o devora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identidat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco. Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonisadors com ells mateixos s’anomenen quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix i d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossib

Aquests darrers anys m’he donat compte que s’indagar a arxius, biblioteques i numeroses fonts existents a ses estanteries, no basta. Cada “conquistador” “poblador” i “repoblador” posterior an es S. XII s’ha preocupat més d’esborrar vestigis, història i documents que de mantenir-los. Crida s’atenció que no se trobi res del món àrab tan prolifer a construccions, rutes per desplassar-se, conexements i ensenyances, etc. quan tenim que limitar-mos a restos arqueològics que no han estat destruits, escrits apenes ben conservats i traduccions que dexen molt que desitjar. De s’època romana i anteriors, resulta més fàcil donar amb senyes de cultura existent que d’algo que succeí a partir de tres sigles després. En canvi, en recórrir a petits pobles, a fons privades i tan sols valorades de biblioteques casi ignorades. A s’arxiu diocesà, a parroquies i arcons, cofres i caxas ignorades a fincas rústiques… allà sí que se troba qualcuna cosa. En llatí o en àrab, al