El mallorquín, menorquín e ibicenco no es catalán

Un model lingüístic per ses Illes Balears

Recull de premsa | 09 Febrer 2015

FUNDACIÖ JAUME III. D’ençà que es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterer —ja que aquestes, i no d’altres, són ses denominacions que ha pres sempre sa llengua a ses Balears— varen accedir a sa condició d’idioma cooficial, es procés de fixació d’un model lingüístic de referència ha passat per distintes etapes. Sa primera, i sa més important sense cap dubte, l’ha protagonisada s’escola. Sa dignificació d’una llengua requereix que es qui se n’han de servir dominin sa seva normativa, i aquest domini només s’adquireix estudiant-la així com toca. Per descomptat, tothom se pot fer es propòsit d’apendre-la com s’aprèn un segon o tercer idioma; però només a través de sa seva ensenyança generalisada se pot conseguir que, en tres o quatre generacions, s’immensa majoria de sa població estigui en condicions d’entendre-la i utilisar-la, si així ho desitja.
En aquest sentit, a Balears duim ara just un poc més d’una generació plenament escolarisada. D’ençà que sa llengua catalana —denominació amb què s’Estatut d’Autonomia i ses diferents lleis, decrets i disposicions que n’emanen emmascaren es noms tradicionals de sa llengua— va començar a ser ensenyada en es sistema educatiu i, sobretot, d’ençà que va convertir-se també en idioma vehicular de s’ensenyança, hauran passat unes tres dècades, any amunt, any avall. I, d’aquestes tres dècades, ben bé sa mitat ha transcorregut amb un «decret de mínims» que obliga a impartir en llengua catalana un cinquanta per cent com a mínim de s’ensenyança, percentatge que ha acabat essent en es centres públics i en bona part des concertats de quasi un cent per cent. Oportunitats, idò, no n’han faltades. I fins i tot se pot dir que avui en dia es model de referència ja és un model socialment estès, almanco a certs àmbits.
An aquesta extensió hi han contribuït, en una segona etapa que a penes té deu anys de vigència —i que s’ha superposat per tant, en aquesta darrera dècada, a s’etapa anterior—, es medis de comunicació públics. Per molt que, d’ençà de sa Transició, sa premsa, sa ràdio i sa televisió balears hagin publicat notícies i emès programes en mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, no ha estat fins a s’aparició de sa ràdio i sa televisió autonòmiques que sa versió formalisada de sa llengua ha pres una importància notòria. Entre altres raons, perquè es model que aquests medis difonen ha arribat a capes de sa població, generalment de més edat, que, per haver estat escolarisades tan sols en castellà, n’havien quedat excloses.
I encara hi hauríem d’afegir que sa primera etapa abans descrita, sa que correspon a s’ensenyança, ha anat acompanyada en es camp de s’administració autonòmica i local d’un procés similar de dignificació de s’idioma. Tot això ha fet que es ciutadà hagi vist en aquest model de llengua oficial un referent. Si s’escola, s’administració i es medis de comunicació dependents des poder públic l’usen, ¿qui gosarà discutir-ne es prestigi i sa legitimitat?
Per altra banda, l’any 1999 —a mig camí, idò, entre s’implantació des «decret de mínims» i sa posada en marxa de sa ràdio i sa televisió autonòmiques— varen publicar-se dos llibres molt parescuts en es propòsit i es contengut que tenien com a objectiu sa fixació d’aquest model lingüístic: Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears, d’Antoni I. Alomar i Joan Melià, i La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic, de Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i es mateixos Alomar i Melià. Ademés, es seus autors eren tots professors des Departament de Filologia de sa UIB, universitat que té encomanada, segons s’Estatut d’Autonomia, sa funció de «institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana». Tant un llibre com s’altre, per tant, apareixien amb sa voluntat de fixar, a tots ets àmbits en què es poder públic té qualque cosa a dir, un determinat model de referència i ho feien amb s’aval de s’autoritat en sa matèria.
Es problema és que aquest model, descrit a la perfecció en aquests dos manuals i en es llibres de text que des de fa cosa d’un quart de segle s’editen suposadament adaptats a ses Illes Balears —tal com sa nostra fundació va demostrar a s’estudi ¿S’adapten bé es llibres de text a ses modalitats balears?—, guarda ben poca relació amb sa tradició filològica de s’arxipèlag, sa que arranca amb s’obra de mossèn Antoni Maria Alcover, continua amb sa de Francesc de Borja Moll i se retroba en es treballs d’autors contemporanis, com per exemple es professor Josep Anton Grimalt o, fins i tot, es mateix Jaume Corbera. Se tracta, en poques paraules, d’una proposta —maldament n’hi hagi dues, en realitat se redueixen a una de sola— que, si li llevàssim determinades solucions verbals i qualque variant lèxica, coincidiria fil per randa amb so model fixat al llarg de tres dècades i mitja per s’administració, s’escola i es medis de comunicació de Catalunya. O sigui, d’una comunitat autònoma que no és precisament sa balear.
No mos correspon dictaminar aquí es perquè d’aquest procés d’assimilació. No mos correspon establir per quin motiu s’obra de mossèn Alcover —sobretot en sa seva vessant lèxica, encarnada en es Diccionari català-valencià-balear i en s’aplec de contarelles i rondalles— i sa des seu deixeble Moll —com a continuador des diccionari i compilador d’un Vocabulari mallorquí-castellà, però també com a autor de manuals de referència, des de sa seva Ortografia mallorquina de 1931 fins a sa seva Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears de 1968, passant pes seus Rudiments de gramàtica preceptiva de 1937— han estat progressivament arraconades i substituïdes per llibres de text i d’estil —de sa ràdio i sa televisió públiques, i també de s’administració— on sa preocupació per connectar es model lingüístic de referència amb sa llengua viva des ciutadans era, si no inexistent, sí manifestament secundària. Tanmateix, no podem evitar pressuposar que en totes aquestes obres més recents ha pesat molt més s’obsessió per preservar s’anomenada «unitat de la llengua» —unitat que es seus apòstols solen confondre sempre amb uniformitat— que s’imprescindible continuïtat entre sa manera de xerrar des ciutadans de ses Balears i sa versió formalisada de sa llengua que xerren. Per no dir res, clar, des projecte polític que hi pot haver, en molts de casos, darrera aquesta política uniformadora.
És per això que sa Fundació Jaume III, complint un des seus principals objectius estatutaris, acaba d’editar Un model lingüístic per ses Illes Balears, es seu llibre d’estil. Se tracta, tal com ja dóna a entendre es mateix títol, d’una obra pensada perquè es ciutadans de ses Balears disposin d’un model de llengua —o sigui, d’uns criteris gramaticals i un inventari lèxic, bàsicament— que els orienti a s’hora de servir-se de s’idioma amb propietat i eficacia a s’escola, es medis de comunicació i s’administració; en definitiva, a qualsevol àmbit públic en què aquest idioma pugui ser usat. Un model, per tant, pròxim a sa manera de xerrar de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, que pren com a referència sa comunitat lingüística balear i s’ofereix degudament formalisat. Des de sa fundació estam convençuts, no només de sa seva necessitat, sinó també des servici que s’obra pot fer a tots es ciutadans de ses Illes Balears.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/31-premsa/articles/447-un-model-lingueistic-per-ses-illes-balears