Sa sociolingüística o es pensament totalitari

Joan Font Rosselló | 23 Novembre 2013

Dijous, 21 de novembre, es portaveu de sa Fundació Jaume III, Joan Font Rosselló, se posà en contacte amb so diari digital dbalears.cat per veure si li publicarien un article en resposta a ses múltiples columnes d’opinió on se critica sa nostra fundació. Primer, sa periodista C. Polls li va dir que sí, fins i tot demanà a Font Rosselló una foto que acompanyàs es text. L’endemà, divendres, sa mateixa periodista, després de “valorar-ne la seva publicació”, comunicava an es nostro portaveu que només li oferia publicar-lo com a “cartes del lector”, cosa a la qual es nostro portaveu se negà  Aquí teniu reproduït s’article de Font Rosselló en resposta a s’enfilall de crítiques publicades a dbalears.cat i que aquest diari no ha volgut publicar en peu d’igualtat amb sos articulistes que abans l’havien criticat.
Es naixement de sa Fundació Jaume III ha posat nirviosos an es sectors més catalanistes. Basta veure ses patètiques professions de fe mallorquinista d’aquests dies. Serà mala consciència? Ses acusacions són múltiples i de caire molt distint. En primer lloc, han cercat set cames en es moix en es vídeo promocional “A Mallorca, en bon mallorquí” (més de 17.000 visites només a You Tube) per concloure que és un espot “ignominiós” i manipulador. Pareix que es nivell de realisme i de matisos que s’exigeix an es nostre espot publicitari és es mateix que s’exigiria a una tesi doctoral. Ells, tan avesats a xerrar de registres, no són conscients que un anunci és un anunci i que lo que cerca no és exactament lo que persegueix un estudi més rigorós. S’espot ha estat un èxit, sa millor prova d’això són ets articles que s’han escrit arran de sa seva emissió.
Sa segona acusació són ses intencions ocultes i malignes que tendríem es promotors de sa Fundació Jaume III: “esquarterar” sa llengua catalana perquè acabi triomfant socialment es castellà, com si no hagués triomfat ja després de trenta anys de catalanisme a ses escoles. És una tradició típica, sobretot entre s’esquerra d’aquest país, cercar segones i terceres intencions amb s’únic objectiu de passar de puntetes per damunt sa vertadera voluntat des seus adversaris. Entenc aquesta reacció: es catalanisme, minoritari a ca nostra, no fa altra cosa que atribuir an ets enemics totes ses seves obsessions. Ser catalanista a Mallorca no ha estat, tradicionalment, massa ben vist i és per això que ha acabat interiorisant una manera de ser molt particular: amagar ses seves intencions –que no són altres que convertir-mos en sa quinta província catalana– baix una aparença culturalista i lingüística, o enganar es poble defensant es dogma de s’unitat de sa llengua quan en realitat lo que sempre han perseguit és sa seva uniformitat a través de s’estandarisació. De fet, se creuen ets amos de ses ametles, i clar, no toleren que se pugui defensar una llengua d’una altra manera de com ho fan ells. Per cert, amb resultats desastrosos.
Sa tercera acusació, i vet aquí on me voldria centrar, és tractar-mos d’ignorants, d’incultes, de dir “dois a balquena” perquè no entendríem sa definició d’un estàndar, d’un dialecte o d’un ideolecte. Segons ells, no entendríem es concepte de registres, de formalitat/informalitat, d’àmbits restringits/no restringits i d’altres berbes sociolingüístiques. N’hi ha, fins i tot, que mos acusen de no sebre escriure en català. No vaig tenir cap problema per treure-me es certificat C a sa primera i, quan tenia desset anys i cursava COU (en poden demanar informes an en Pere Rosselló Bover, professor actual de sa UIB i llavors de s’Institut Ramon Llull), en relació a llengua catalana, ningú me menjava sopes damunt es cap. Bé, me posaren una Matrícula d’Honor. Mirin, jo sé escriure perfectament català estàndar, no en faltaria d’altra!, si no hi escric és perquè, des de sa nostra fundació, presentam una esmena a sa totalitat en aquest estàndar perquè, torn repetir, no mos hi sentim identificats. Per això, sa nostra proposta és revisar-lo amb s’intenció que s’acosti an es mallorquí que xerram cada dia.
Deixant de banda anècdotes personals, anem a parlar de sociolingüística. N’hi ha que hem llegit, i de molt jovenets, Lluís Vicent Aracil, es pare de sa sociolingüística catalana. Aquesta disciplina, que no té res de científica més enllà de ses seves fàtues pretensions, no és altra cosa que un programa polític, ho reconeix es mateix Aracil. I a més, jo hi afegiria, un programa polític de caire lliberticida com ho és sa normalisació lingüística (linguistic planning, planificació lingüística, és es nom que rep a d’altres indrets del món, amb sa component estatalista que implica es verb “planificar”), una filla il·lustre d’aquesta disciplina. No insistiré en aquest punt perquè, durant anys, he consagrat bona part des meus articles a El Mundo-El Día de Baleares a desmuntar ses bondats d’aquesta fal·làcia. Com ho és tota aquesta parafernàlia que s’han inventat en relació amb sos registres (estàndar, dialecte, idiolecte…) i que molts s’han cregut com si fos sa paraula de Déu. Com deia Chesterton, d’ençà que no creuen en Déu, creuen en qualsevol altra cosa. Sa defensa des registres (formals, informals, àmbits generals/restringits, admissible, estàndar…) no és altra cosa que admetre que es català central (sa base de s’estàndar, no mos enganem, per molta “diasistematicitat” que hi volgueu introduir) és superior an es mallorquí, que mos hem de resignar a tenir un “dialecte”. Això és tot, sa teoria des registres és una bastimenta intel·lectual per fer creure an es balears que lo que hem xerrat durant segles i que hem denominat mallorquí, menorquí i eivissenc, no té categoría lingüística a cap àmbit formal, culte o acadèmic. Naturalment, jo, com n’Alcover o es primer Moll, som contrari en aquest plantejament. Jo crec que es mallorquí té tanta categoria com es català central, sa base de s’estàndar, per això som partidari d’un estàndar autònom per a ses Balears que reconegui unes particularitats lingüístiques que avui en dia no se reconeixen. I no se reconeixen per dues raons: per ses evidents limitacions d’un estàndar centralisador i unificador com es que tenim (s’assumpció d’un estàndar i sa seva diversificació suposa, sense remei, sa pèrdua de sa riquesa dialectal, ¡llegesquin Aracil!) i, no manco important, perquè es normalisadors, estandarisadors, escriptors i periodistes d’aquesta terra no volen treure tot es suc a sa normativa que permet s’IEC en relació a s’ús de ses modalitats insulars.
Es catalanisme, bé sigui per ses lògiques limitacions d’un estàndar concebut a Barcelona, bé sigui per s’incúria i sa poca voluntat des seus usuaris balears, no va de modalitats, i de ver que em sap greu perquè han tengut una oportunitat històrica, trenta anys de domini absolut en sa matèria, per tenir-les una mica en compte. I no han volgut!
I no facin passar per sensibilitat cap a ses modalitats insulars es fet que es mestres de català (o d’altres que fan assignatures en català) no utilisin s’estàndar (per exemple, s’article literari) a s’hora de dirigir-se an ets seus alumnes. Saben perfectament que si s’estàndar només s’ha implantat a sa llengua escrita i no a sa parlada és per por de fer es ridícul (ridícul a s’hora de parlar, però no per escriure!), no per cap altra raó. Si fossin coherents i seguissin sa mateixa teoria des registres que tant defensen sabrien (sí, sa mateixa classificació ortofònica fixada per sa normativa de s’IEC) que fer una classe a un col·legi té un carácter de formalitat abastament com per repudiar s’article baleàric, permès només per a usos col·loquials i registres informals.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/premsas/referencies-a-sa-fundacio/87-sa-sociolingueistica-o-es-pensament-totalitari