S'article baleàric (3)

No fa gaire, en un dets argumentaris que té per costum publicar aquí mateix, Joan Font Rosselló recordava que es mallorquí, contràriament a lo que s’ha volgut fer creure, sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. I, entre sa partida de títols que citava, hi havia sa Gramática de la lengua mallorquina escrita «por el Doctor en Derechos D. Juan José Amengual» i impresa a Palma el 1835. Se tracta, en efecte, d’un llibre important, que devia tenir ja en es seu temps un cert èxit, perquè va esser reeditat el 1872. I no només això. També va esser usat com a autoritat per Joaquim Casas-Carbó en un article publicat el 31 d’octubre de 1890 a sa revista L’Avens, òrgan del Modernisme català i, ben prest, de s’encara incipient campanya a favor de sa reforma lingüística. (Casas-Carbó, que era misser, escriptor i cosí germà des pintor Ramon Casas, havia d’encarnar, juntament amb so seu amic Pompeu Fabra, s’esperit d’aquesta reforma, maldament sa glòria la s’acabàs enduguent tota sencera es darrer.) Es cas és que Joaquim Casas-Carbó recorria en es seu text a sa Gramática d’Amengual, que coneixia per s’edició de 1872 –i que citava erròniament, per cert, ja que l’atribuïa a «J. Armengol»–, per reforçar sa tesi que sa forma que havia d’adoptar «lo modern catalá literari» per traduir sa preposició llatina cum, que havia donat en castellà con, era amb –«perteneixent a la llengua parlada avuy en dia a tot Catalunya, Rosselló, Cerdanya, Balears y ciutat d’Alguer»– i no ab.
Deia Casas-Carbó des llibre d’Amengual: «No cita per res la forma ab; en cambi, a la pág. 66 s’ocupa de la preposició emba y posa com exemples: Primer, emb’ sos dobbés fàn cuéras; segon, un fil emb’’s-àltre; tercer, diguém emba qui vàs; etc…» (Ets exemples reportats per Casas-Carbó, on sa forma emba equival a sa moderna amb, se troben a ses pàgines 81 i 82 de s’edició de 1835.) O sigui, lo que valorava es misser català de s’obra des seu homòleg mallorquí era que tengués com a base s’oralitat. S’entén. Ell mateix, com a promotor de sa campanya lingüística de L’Avens, perseguia una reforma que posàs sa llengua parlada en primer pla, sense renunciar, emperò, a ses ensenyances que poguessin aportar s’etimologia o sa gramàtica comparada.

Avui en dia, sa Gramática d’Amengual continua essent una obra utilíssima per qui tengui interès per sa pròpia llengua o, simplement, qualque curiositat filològica. I és que, llegint-la, un pot fer-se una idea bastant exacta des mallorquí xerrat dos-cents anys enrera. Però també pot comprovar com, darrera d’aquest compendi de maneres de dir, s’endevina ja un determinat sistema, ni que sigui en un estat molt embrionari. Ho veurem tot d’una en relació amb s’article baleàric. Primer, emperò, m’agradaria aprofitar s’ocasió per suggerir a qui correspongui –i no crec que hi hagi, francament, millor destinari de sa petició que s’Institut d’Estudis Baleàrics– una reedició anotada de s’obra; seria un acte de justícia. Se n’han fet ja qualcunes de voluntarioses, com sa de 1995, amb so títol de Gramàtica de sa llengo mallorquina, o sa de 2007, a càrrec de Guillermo Bauzá Oliver, i fins podem trobar-la a sa Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico des Ministeri d’Educació, Cultura i Deport o penjada a Google Books. Però se tracta en tots es casos d’edicions facsímil i lo que faria falta és que aquest facsímil anàs acompanyat d’un mínim aparat crític. I no tenc cap dubte, per altra part, que una edició d’aquesta casta seria ben rebuda pes Departament de Filologia Catalana de s’Universitat de ses Illes Balears, que l’incorporaria sense demora a sa bibliografia obligatòria d’un caramull d’assignatures.
Però havíem deixat aparcada sa referència a s’article baleàric, que és lo que aquí, en aquest article, mos hauria d’ocupar de veres. Els deia que Amengual, en aquest punt de sa seva gramàtica, anava més enllà des mer compendi d’exemples i elaborava lo que podríem qualificar ja, si no de sistema, sí de protosistema. M’explic. Per un costat, a s’hora de descriure ses formes de s’article, Amengual no separa ses corresponents an es salat de ses corresponents an es lalat o literari. Les posa totes en es mateix sac, perquè sap que sa seva distribució no és independent i vinculada, per tant, a lo que avui es sociolingüistes anomenarien registre, sinó complementària i, en conseqüència, indivisible. Així, en es capítol VI, «Del artículo», hi llegim: «Los artículos del género masculino son: en, el, es, ets, los (…) Los artículos del género femenino son: na, la, sa, sas, las (…)», on los és sa forma plena de s’actual masculí plural els i on sas i las són ses grafies corrents en aquell temps dets actuals femenins plurals ses i les. Com se pot comprovar, Amengual ja incorporava an es llistat ets articles personals en i na i ses formes so i sos com a variants postpreposicionals des masculí. I encara completava sa relació amb una referència a s’article lo, «que como no tiene nombre no tiene género, y esta carencia da nombre á un género que llamamos neutro».
No obstant, allà on observam sa seva consciència sistèmica és en un capítol posterior, titulat «Del distintivo uso del artículo». Aquí, un rera s’altre, va analisant ets usos més problemàtics, aquells en què qualcú que volgués aprendre sa llengua podia trobar més o manco dificultats. Per exemple, sa distribució de so i sos, que només apareixen precedits de sa preposició «emba [o sigui, amb], como: emb’ so mirà s’enténen, emb’ sos àires el coneg» o de sa preposició «en, cuando esta indica el modo en que se determina la acción del verbo, como: tot consistex en so tení judici». O, especialment, sa de ses formes lalades dets articles. Seria molt prolix reproduir aquí tots es casos que Amengual recull. Diguem tan sols que una bona partida figuren en es pocs manuals disponibles que s’ocupen avui d’aquestes qüestions –pens en es Llibre d’estil d’IB3, posam per cas, o en es volum sobre ses modalitats insulars que s’Institut d’Estudis Baleàrics difondrà un dia o altre–, però també n’hi ha de singulars i que jo, almanco, no havia vist recollits en cap banda, si no és en es completíssim estudi de Josep A. Grimalt sobre Els articles en el parlar de Mallorca. Per exemple, quan s'autor indica que tant el com la s’usen en lloc d’es i sa en aquelles ocasions en què volem posar èmfasi en sa paraula que ve darrera, revestint lo que deim d’una certa ironia: «es càs es qu’el gràn homo fé… no res» o «la gràn ventura no ’serhí ni ferhí fretura». O quan afirma que aquestes formes són ses úniques que s’utilisen davant des pronoms cuàl o cuàls.
Sigui com sigui, insistesc, sa Gramática d’Amengual és un precedent notori en sa tradició filològica mallorquina. Basta veure s’importància que hi pren sa descripció de lo que noltros hem convengut d’anomenar article baleàric. Maldament s’obra pugui parèixer un poc rudimentària –s’ha de tenir present, en descàrrec de s’autor, que no hi havia llavors cap codi ortogràfic compartit–, representa un esforç de sistematisació que, per desgràcia, i a pesar d’un primer opuscle prometedor, no serà culminat per qui podia aprofitar-se d’aquesta unificació, és a dir, Francesc de Borja Moll. Però aquesta és una altra història.

Xavier Pericay | 17 Novembre 2013

 http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/divagacions-filologiques/81-s-article-balearic-3