Es fracàs de s’estàndar oral

En nuestra UIB es tal el lio lingüísitco entre el catalán formal y nuestra lengua vernacula, que en las clases diarias muchas de la veces no saben realmente como expresarse, crando un clima de parida lingüística, que ni el mismo Fabra lograría expresar.

Recull de premsa | 17 Maig 2014

JOAN FONT ROSSELLÓ. Si per qualque cosa ha servit es debat que s’ha suscitat sobre sa dignificació de s’article salat ha estat, sense cap dubte, per posar en evidència es fracàs de s’estàndar oral, una evidència que sa Fundació Jaume III no s’ha cansat de recalcar i que, per poca honestedat intel·lecual que tenguessin, hauria de fer reflexionar també tots es partidaris de s’estandarisació a ultrança. ¿Què volem dir quan deim que s’estàndar oral ha fracassat? Senzillament, que ningú l’usa, llevat que se llegesqui en veu alta un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Es casos de l’Església o des Parlament regional són en aquest sentit paradigmàtics, ja que mos permeten entendre aquesta esquizofrènia. Veim que hi ha diputats que, a sa seva primera intervenció i com que llegeixen un text que duen preparat, usen s’estàndar oral, amb s’article literari, comme il faut. Però a sa seva segona intervenció, quan no poden recórrer a cap text preparat i han d’improvisar, xerren en salat. Lo mateix passa a missa. Quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar però quan ha de fer es sermó ho fa en mallorquí col·loquial… i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classes, o es nostros periodistes quan fan una conferència. En una paraula, se sol respectar s’estàndar quan s’escriu però no quan se xerra. Per això, no entenem que es diputats de Més o del PSIB exigesquin an es locutors de ràdio i televisió lo que ells no estan disposts a fer: xerrar en estàndar en qualsevol situació, fins i tot quan improvisen.
Que hagi fracassat s’estàndar oral no ho diu sa Fundació Jaume III, sinó que se col·legeix de ses expectatives que tenien fa quinze anys es mateixos professors de filologia catalana de sa nostra universitat. L’any 1999 aquests professors publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Mallorca: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Comencem pes segon. A ses pàgines 20 i 21 diu: “Un exemple d’aquest ús alternatiu de diferents registres el podem trobar entre els professionals de la docència, els quals durant la jornada laboral passen de situacions en què l’ús adequat és informal, més o menys improvisat (comentaris marginals sobre la matèria, converses amb els companys, etc.), a situacions de formalitat prou elevada i d’ús poc espontani (explicacions de matèria acadèmica, dictat d’enunciats, etc.)”. Lo rellevant aquí és que separa clarament aquells espais de sa docència on s’ha d’usar un registre formal d’una banda, i on s’ha d’usar un registre informal d’una altra. Fer classe, evidentment, requereix un registre formal. I perquè quedi clar quins són es contextos socials on s’ha d’utilisar s’estàndar formal, continuen un poc més avall: “La situació exemplificada amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.).” (p. 21).
Es primer llibre al qual m’he referit a dalt és igual d’explícit. “Els destinataris principals [des llibre] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc..” (p. 15. La llengua catalana a Mallorca, Ibid.). A sa pàgina 18, ets autors reconeixen que “La llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres radica, parlam de l’any 1999, en sa “llengua espontània oral formal”. Aquesta situació fa que, entre ses tres necessitats més urgents per sa normalisació de sa llengua catalana, es quatre autors considerin prioritari i fonamental “c) vehicular models de llengua oral formal que alhora que satifacin els dos punts anteriors superin el col·loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)” (p. 21).
As cap de quinze anys, és evident que aquesta necessitat “urgent” i “prioritària” de fer que polítics, docents o periodistes girassin sa llengua i començassin a lalar i parlar aquest estàndar formal que aconsella s’Institut d’Estudis Catalans i sa UIB ha fracassat. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament autonòmic o a qualsevol classe de sa nostra universitat per comprovar-ho. Sa pregunta és: ¿seguirem tancant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-mos a noltros mateixos? ¿No convendria més començar a pensar en un estàndar oral molt més pròxim a sa llengua viva des carrer?