Poques idees i molts d'interesso

He querído extraer esta parte del artículo porque creo, sinceramanete, que no hay demasiadas evidencias, por no decir ninguna, al menos con rigor y seriedad y  sin las manipulaciones a las que nos tiene aconstumbrados el catalanismo,que prueben esta afirmación. 

D’altres han insistit, no se sap ben bé per què, en sa “catalanitat” de s’article salat (Jordi Caldentey), com si pes fet de venir de Catalunya no el poguéssim sentir com a propi o com si haguéssim de resignar-mos a veure’l desaparèixer, com allà, on mai ha estat protegit.

Recull de premsa | 03 Maig 2014

FUNDACIÓ JAUME III. Si una cosa ha demostrat es debat sobre s’article salat ha estat sa pobresa argumental des contraris a permetre que aquest article pugui aconseguir una mínima dignificació pública. En realitat, més que un debat ha estat un autèntic linxament on només uns pocs han donat qualque argument a favor de continuar postergant es salat a àmbits col·loquials. I és que sa majoria s’han dedicat, amb una mala fe evident, a ridiculisar o tergiversar es punt de vista des partidaris de dignificar es salat, a enganar sa gent o, senzillament, a insultar es que no pensen com ells.
N’hi ha (Joan Guasp, Cosme Bonet) que han volgut fer creure que lo que pretenia IB3 era substituir s’article literari o lalat per s’article salat, quan en realitat lo que se proposava era substituir s’article literari per s’article baleàric, que no és altra cosa que sa combinació de totes dues formes d’article, talment l’han utilisat sempre es balears. D’altres (Sebastià Alzamora) han anat més enfora i han mirat de ridiculisar es nou model de llengua que no coneixen, com si consistís a incorporar a s’ús formal tota classe de castellanismes i vulgarismes.
D’altres han insistit, no se sap ben bé per què, en sa “catalanitat” de s’article salat (Jordi Caldentey), com si pes fet de venir de Catalunya no el poguéssim sentir com a propi o com si haguéssim de resignar-mos a veure’l desaparèixer, com allà, on mai ha estat protegit. I d’altres, en fi —i són, per desgràcia, sa majoria—, s’han dedicat a insultar o a acusar es Govern d’unes intencions malignes (vulgarisar, folklorisar, destruir sa llengua), i tot per aspirar a implantar un model ben normatiu, on no hi havia altra llicència, per lo que en sabem, que s’elevació de registre de s’article salat.
D’arguments sòlids, com dèiem, ben pocs. Sa UIB ha acusat es Govern de “trencar” amb una tradició “literària” de segles, sense que mos hagin explicat què té a veure aquesta tradició amb un medi oral com IB3, que només té vuit anys de vida. I sense que tampoc hagin dit res d’una altra tradició, s’oral —rondalles, cançoner popular—, ni d’una d’escrita ben acostada a s’oralitat, que sempre havia emprat s’article baleàric. Mos referim, clar, a sa representada pes Dietaris d’Alcover, ets Aigoforts de Gabriel Maura, s’obra d’Àngel Ruiz i Pablo o de Tomàs Aguiló, pare i fill, o revistes i diaris com La Aurora o es Diari de Buja, entre molts d’altres exemples. ¿O és que pentura creuen aquests savis que sa televisió i sa ràdio públiques de sa seva venerada Catalunya varen adoptar fa trenta anys es model de llengua literària vigent? Santa ignorància!
No deixa de resultar curiós que sa UIB apel·li a sa “tradició” i se referesqui, en canvi, an es “català dialectal” per no pronunciar mallorquí, menorquí i eivissenc, ses denominacions seculars i tradicionals de sa nostra llengua a Balears. I, xerrant de tradicions, una altra a sa que s’han aferrat ha estat lo que anomenen es “mallorquí de trona”, sa litúrgia catòlica que usa s’article literari. De fet, a l’església passa lo mateix que passa en es Parlament, en ets informatius d’IB3 o a qualsevol altre àmbit on se requereix una certa formalitat. Quan se llegeix, s’usa es lalat, perquè així estan redactats es textos, però quan se fa es sermó, o se fa una rèplica no escrita, tanmateix els surt, és per demés, es baleàric, o sigui, sa combinació de salat i lalat. Una confirmació més que nigú lala si no llegeix, lo que constitueix un fracàs de s’estàndar oral després de trenta anys, una raó de pes per canviar-lo.
Josep A. Grimalt ha aportat, per sa seva banda, un argument bastant curiós: sa dificultat d’utilisar s’article baleàric, ja que constitueix un sistema complex per aquells que no l’aprenen a ca seva, donat que en determinats casos no obeeix a cap regla. Això és ver, però si ja és evident avui en dia que molts de nins lalen quan haurien de salar i salen on haurien de lalar, no entenem què hi guanyarem deixant aquest tresor lingüístic fora de s’ensenyança. ¿No s’ha d’ensenyar perquè és complex, o s’ha d’ensenyar precisament perquè ho és?
Un altre argument repetit “ad nauseam” ha estat que una cosa eren ses modalitats insulars i una altra es registres. ¿Qualcú s’imagina ses modalitats balears sense s’article baleàric? Perquè s’estàndar oral de s’IEC amb sa seva teoria de registres relega s’article baleàric a s’informalitat. O sigui, és es registre —no sa normativa, s’article salat és ben normatiu— es qui impedeix es desplegament de lo més significatiu de ses pròpies modalitats.
D’altres mos han acusat de voler atomisar sa llengua ja que, segons ells, qualsevol llengua té un estàndar únic. Com si s’estàndar oral de Canal Sur o de qualsevol televisió de Sudamèrica fos es mateix que es de TVE. O com si s’estàndar des portuguès de Brasil no fos diferent des de Portugal.
I això és tot lo que ha donat de sí es pensament —per dir-ho de qualque manera— des nostros estandarisadors a ultrança, més enllà des típic argument d’autoritat de sa UIB. Malament anam si s’universitat ha d’apel·lar a sa seva autoritat estatutària per convèncer s’opinió pública que té raó.
Tanta magror argumental demostra que no mos trobam davant un vertader debat d’idees sinó davant un debat d’interessos. És natural que després de tants d’anys de no xerrar d’aquestes coses, de donar-les per sabudes i generalment assumides —de sa manera, clar, que ells les han establides—, els costi acceptar que poden no esser així com les veuen ells.
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 3-5-2014