El mallorquín, menorquín e ibicenco no es catalán

SSa Fundació Jaume III creu que és molt greu que es filòlegs de sa UIB neguin s’existència de ses modalitats insulars reconegudes a s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia

Fundació Jaume III | 23 Maig 2014

Tàcitament, es Departament de Filologia Catalana de sa UIB qualifica de parlants ”incultes” a pràcticament es 100% de polítics, professors, mestres i periodistes de ses Balears perquè no usen es model d’estàndar oral que defensa

Arran des manifest que ha tret avui es Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de sa UIB rebutjant, com era previsible, sa proposta de mínims de sa direcció d’IB3 que només pretenia incorporar ses modalitats insulars a ses seccions de deports i temps en ets informatius d’IB3, així com en es directes, sa Fundació Jaume III vol fer ses següents consideracions.

En primer lloc, consideram gravíssim que en aquest manifest aquests filòlegs neguin s’existència de ses “modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera” (article 35 de s’Estatut d’Autonomia de 2007). I és que en es seu manifest aquests filòlegs s’hi refereixen com a “suposades «modalitats lingüístiques»”, lo que equival a afirmar que no tenen constància de sa seva existència.

No és sa primera vegada. Aquest negacionisme de lo que per tothom és una realitat, fins i tot jurídica, ja que s’Estatut de 1983 ja xerrava de “modalitats insulars”, lliga precisament amb una ressenya crítica que va fer, en es mes de març d’enguany, aquest mateix departament an es llibre Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears (Institut d’Estudis Baleàrics, 2013), ressenya on deien que ses modalitats insulars eren un concepte encara per definir.

Per altra banda, no entenem que aquests filòlegs, a totes ses seves declaracions públiques com és ara aquest manifest, no se cansin de repetir que es seu departament, en virtut de s’Estatut i sa Llei de Normalisació, és s’institució consultiva a s’hora de fixar normativament sa llengua catalana i llavors neguin una realitat jurídica que apareix en aquest mateix Estatut d’Autonomia al qual apel·len sistemàticament. O sigui, aquests filòlegs, quan els convé, apel·len a s’Estatut. I quan no, no en fan cas. ¿En què quedam? Això és propi de comportaments antisistema, per qui sa llei, com tothom sap, és lletra morta.

En segon lloc, és intolerable que aquests filòlegs, uns servidors públics as cap i a la fi, tractin, implícitament, de parlants incultes a quasi tots es polítics, professors, mestres i periodistes de Balears pes fet de no usar s’estàndar oral que han defensat –per exemple, a llibres com La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià, 1999)– quan se requereix una certa formalitat comunicativa. I és que aquests filòlegs tornen negar sa realitat: es fracàs des seu model d’estàndar oral per registres formals. Així, per posar-ne un exemple recent, es moderador i tots es polítics que han participat en es dos debats electorals d’IB3 aquesta mateixa setmana serien parlants incultes perquè han usat s’article salat o sa morfologia pronominal mallorquina, en lloc de s’article estàndar o sa morfologia pronominal estàndar.

Sa Fundació Jaume III demana una vegada més an aquests filòlegs que no neguin més sa realitat, que abandonin ses seves posicions numantines en defensa d’una estandarisació a ultrança que, almanco oralment, ha fracassat, i que comencin a adaptar es seus discutibles criteris a solucions lingüístiques més genuïnes de s’universitat que els paga es sou i de sa llengua viva que, a pesar d’ells, encara se parla a ses nostres illes.