¿Existeixen ses modalitats insulars?

Recull de premsa | 13 Juny 2014

GRUP RAMON LLULL. A ses ponències parlamentàries per sa reforma de s’Estatut d’Autonomia de 2007, sa qüestió de sa llengua va a tornar cobrar protagonisme. Uns ponents eren partidaris d’incloure dins es text estatutari es termes de “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer”, o sigui, lo que fins llavors s’havien anomenat “modalitats insulars”, un concepte jurídic que ja apareixia en es primer estatut de 1983. Davant s’oposició frontal des ponents des partits d’esquerres que acusaren es PP d’encendre es foc des “secessionisme lingüístic”, es PP va claudicar una vegada més i va optar per una solució de compromís perquè se pogués aprovar sa reforma estatutària.
As cap de set anys, i obligats per ses circumstàncies, es filòlegs de sa UIB s’han hagut de pronunciar, primer davant es llibre que va editar s’Institut d’Estudis Baleàrics (Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears, IEB, 2013), i llavors davant sa proposta d’incorporar ses modalitats insulars en ets informatius d’IB3. Així, fa poc, a una ressenya crítica des llibre citat, deien que no se podia parlar de “modalitats insulars” si abans no se parlava de “modalitat lingüística” amb s’intenció d’equiparar una modalitat territorial (un dialecte) a un sociolecte –manera de xerrar d’un grup social– o a un registre –estil de xerrar una llengua adequat a un cert context–. I un parell de retxes més envant, deien: “Sembla que els responsables de l'obra obliden que, ja des de fa molts d'anys, l'Institut d'Estudis Catalans, a través de les diverses publicacions sobre normativa (gramàtica, DIEC, etc.), ja tenen en compte moltes de les modalitats lingüístiques insulars, si compleixen determinades condicions de genuïnitat, extensió d'ús i utilitat.”
El 15 d’abril, a una nota de premsa, es nostros filòlegs rebutjaven s’ús en ets informatius d’IB3 de lo que ells anomenaven “català dialectal”. El passat 22 de maig treien un manifest rebutjant sa formalisació de s’article baleàric. I en es punt nº 2, se referien a “una falsa oposició entre unes “suposades modalitats lingüístiques” i la varietat comuna de la llengua catalana”. O sigui, usant s’adjectiu “suposades”, donaven a entendre que no tenien constància de s’existència de sa realitat jurídica de ses “modalitats insulars” que apareixen a un Estatut al qual, per altra banda, hi apel·len cada vegada que poden per recalcar es seu paper d’òrgan consultiu en matèria de llengua catalana. Darrerament, s’hi han referit també com a “variants lingüístiques”.
És evident que es nostros savis universitaris no se senten a pler amb so terme jurídic de “modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera”, tal com diu s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia de 2007. No en parlem ja de si s’hi senten amb sos termes “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” i “formenterer”, que sempre miren d’evitar com si fos el dimoni cucarell.
No és mal de fer endevinar es futur que espera an es mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. A s’Estatut de 1983 s’eliminaren aquestes denominacions centenàries i les substituïren per ses “modalitats insulars” des català de ses Balears. I ara veim, as cap de trenta anys, com sa UIB no només no les potencia –com a universitat de ses Illes Balears que és, desobeint, a més, es mandat estatutari–, sinó que ni tan sols reconeix aquest terme (“modalitat insular”) com a concepte lingüístic o jurídic.
Dit d’una altra manera, sa “ciència” filològica que es nostros savis duen entre mans nega es fets que tothom, llevat d’ells, veuen i toquen cada dia. Quan convé, ses modalitats insulars no existeixen. Quan no, s’IEC ja les té en compte. És com si es nostros savis mos volguessin fer creure que la Mare de Déu nom Joana, com si volguessin trobar ossos en es lleu per negar sa realitat. Com si mos diguessin que es nostros elements de judici estan atrofiats o no són adequats perquè mos falta un edifici conceptual i teòric que només ells coneixen. És com si amb sos conceptes sublims que manegen volguessin canviar sa mateixa substància de sa realitat.
Tota aquesta farsa, que mos volen encolomar en nom de sa ciència, té en realitat dos objectius: negar sa realitat, com ja hem dit, i tot per no fer gens d’autocrítica sobre es model d’estàndar que han imposat com si fossin un dèspotes il·lustrats; i no reconèixer una ideologia que iguala “unitat lingüística” a “unifomitat lingüística” i que té, com a conseqüència a llarg plaç, s’assimilació des balear pes català estàndar. Perquè aquest és es destí al qual sa mateixa sociolingüística catalana (Ll. V. Aracil, B. Montoya) condemna a la llarga, i així en parla obertament i amb total franquesa, es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterer.
Hi haurà crèduls que pensaran que sa distància entre lo que sa gent normal i corrent percep i sa percepció que tenen es nostros savis és fruit de s’ignorància des primers i de sa ciència que impregna es pensament des segons. Ca barret! Sa filologia mai ha estat cap ciència de bon de veres, en tot cas una branca de ses humanitats que utilisa uns criteris a s’hora de distingir què és lo formal o lo informal, què és lo normatiu o lo normatiu, que no sempre responen a factors “purament” lingüístics. En realitat, darrera aquestes criteris “acadèmics” s’hi amaga una determinada ideologia, lingüística i política si volen. Mos trobam, sense cap dubte, davant un exemple més de com s’ideologia pot arribar a distorsionar es mateixos fets, i fer-mos veure blanc per negre.
No és gens estrany que ets esforços des nostros savis hagin anat dirigits a eliminar qualsevol singularitat lingüística de ses nostres illes des registres més formals, com per exemple eliminant s’article salat de sa toponímia i sa rotulació des carrers, amb flagrant contradicció amb lo que diu sa llei de normalisació lingüística de 1986 que, en es seu article 14.2, estableix que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. Resulta una ironia des destí que Balears, s’únic territori on encara se conserva s’ús generalisat de s’article salat, prescindesqui d’aquest article quan resulta que sa toponímia de Catalunya, on s’ús de s’article salat pràcticament s’ha extingit, el conservi a molts des seus topònims com Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Savall o Collserola. Dit amb altres paraules, es nostros filòlegs han anat més enfora que ses directrius donades per s’Institut d’Estudis Catalans. No creim anar gens errats si deim que es nostros “catalans de Mallorca”, segurament per això, perquè són de Mallorca i no de Catalunya i han de demostrar un plus de catalanitat que es seu origen els ha negat, han estat es pitjors enemics des cultiu i sa promoció des mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Si en Moll i n’Alcover alçassin es cap!
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 12-6-2014