Museu Alcover, una desfiguració més

 

 

(nota del administrador)

De nuevo, otro adoctrinamiento más , típico del  más rancio nacionalismo catalanista. Otra más a lo que nos tiene aconstumbrados los catalanistas, antibalearistas de estas islas. Una vez más, la incultura, la imposicióm, y el ordenamiento antidemocrático es la norma básica de la historia. Una historia manipulada por los que dicen preservar la verda, una verdad, tamizada por el naZicatalanismo más despótico y rancio.

Recull de premsa | 22 Juny 2014

FUNDACIÓ JAUME III. Qualsevol que visiti es Museu Alcover de Manacor –gestionat per s’Institució Pública Mossèn Alcover– se’n temerà ben aviat de sa simplificació a la qual se sotmet sa figura de s’escriptor. Quasi díriem que és un exemple de manual des concepte de memòria històrica, o sigui, una exaltació d’una part de s'història, presentada com si fos sa totalitat, mentres s'exclou aquella altra part que no interessa tant, o gens.
Es museu, realment un centre d’interpretació, no fa esment d’altres facetes des personatge que no estiguin en sintonia amb sa doctrina oficial catalanista. Sa seva tasca com a polemista catòlic o lul·lista no hi compareix per enlloc, segurament perquè no és una mostra de “correcció política” tal com l’entenem avui en dia.  S’impressió que s’endú es visitant és que només ha interessat servir-se des personatge com a “apòstol de la llengua catalana” per reivindicar-ne s’unitat, un “leitmotiv” al qual es dediquen tants i tants d’esforços que un se demana quin misteri deu amagar tanta insistència. Com sabem, mossèn Alcover no va interpretar mai aquesta unitat de sa llengua com a uniformitat, és a dir, fou un gran defensor des dialectes regionals i s’alçà contra una llengua literària (després estàndar) amb preeminència des barceloní (o des català central) damunt ets altres dialectes, una visió que, al contrari de lo que diuen ets estandarisadors a ultrança que atribueixen es seus atacs a s’IEC a debilitats humanes, va mantenir tota sa vida, abans i després de barallar-se amb sos “instituters” i la Lliga Regionalista. Precisament, an aquesta sonada brega es Museu Alcover no hi fa sa més mínima menció. No interessa.
Al contrari, un fet tan controvertit i relacionat amb aquesta disputa com és es títol des Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que en principi s’havia de titular Diccionari de la llengua catalana, no s'interpreta com una conseqüència d’aquesta brega ni tampoc des motius reals de fons: sa defensa d’Alcover de sa llengua viva i de sa seva pluralitat, una concepció radicalment contrària a sa d’un s'estàndard uniformisador i centralista que defensava Pompeu Fabra, i que ha acabat malmenant tots ets altres dialectes, tal com aventurava es lingüista manacorí. A diferència de Fabra, Alcover no era cap enginyer lingüístic, era un conservador que estimava sa llengua tal com era. Com recorda Maria Pilar Perea, Mossèn Alcover, seguint Émile Littré i es romàntics alemanys des segle XIX (Bopp, Grimm), considerava que es dialectes no eren “degeneracions de ses llengües”, sinó “ses seves fonts, ses seves rels, es seus fonaments”. S'episodi que enfrontà Alcover i s’Institut d’Estudis Catalans no és precisament superficial a sa seva vida i obra, ben al contrari, i d'això es museu de Manacor no en diu cap paraula ni una.
Es Museu també silencia sa subvenció estatal que permeté s’edició i impressió des dos primers volums des DCVB per mediació de Menéndez Pidal, amb el qual Alcover havia tengut agres disputes però que, a diferència dets instituters i membres de la Lliga, no li guardava cap rencor. Idò bé, es museu no només no en diu res, sinó que, ¡a una de ses fotografies de sa segona sala des primer pis s’afirma que mai va rebre cap subvenció ni ajuda per s'obra des Diccionari! Fins i tot Moll, a Un home de combat, sa biografia més coneguda d’Alcover, reconeix que es DCVB va rebre durant anys (1920-1926) una generosa subvenció des Ministeri d'Instrucció Pública, gràcies a la qual se varen poder fer viatges, arreplegament de material i redacció des primers fascicles. Fou es Govern d'Espanya es qui va fer costat an aquesta gran obra, mentres que es catalanisme cultural i polític, tant a Catalunya com a Mallorca, li girava s’esquena.
Aquest museu, per tant, respon a una intenció política ben definida: celebrar una determinada personalitat d’Alcover, però només sa beneïda per part des catalanisme oficial. A Alcover, com a tants i tants de personatges mallorquins i balears, el s’han acabat apropiant, el s’han fet seu. I l’han museïficat: se li reten homenatges, se’l cita, se li fan aniversaris, però no se'l respecta com un tot. Ets experts el fan bocins, com si fos una coca, i uns bocins els deixen a un costat, mentres en sacralisen d’altres com si fossin sa coca sencera. Aquest altre Alcover abandonat però segur de si mateix, defensor de sa pluralitat de sa llengua, de s’horitzontalitat lingüística, contrari a jerarquisar-la –com ha fet sa doctrina oficial, a través de sa teoria des registres, distingint lo superior (estàndar) i lo inferior (dialectes xerrats)–, conservador i per tant contrari a qualsevol casta d’enginyeria lingüística que canviàs es xerrar concret i real de cada lloc, no se'l veu per enlloc. Com si es nostro personatge hagués mort el 1918 entre visques a Catalunya i no el 1932. Per tot això, es museu Alcover de Manacor no aporta res de nou de lo que ja coneixíem: és una passa més per reforçar es discurs catalanista oficial a Balears, una selecció interessada d’aquells aspectes que més li convenen d’aquest gegant de ses nostres lletres.
Publiucat a El Mundo-El Día de Baleares, 21-6-2014