Gabinet de crisi

Fundació Jaume III | 06 Juny 2014

Estan nirviosos i preocupats, se’ls nota. Per això dimarts passat, en es Club de Opinión Diario de Mallorca, es gurús des catalanisme varen muntar un gabinet de crisi en forma de taula rodona (Per una llengua plenament normal) en es seu estil: sis veus unànimes. A totes ses taules rodones a què he assistit m'he trobat sempre amb més d'un punt de vista representat. Sigui on sigui. Sa pluralitat humana és lo que té, que difícilment (sense coaccions) trobes que tots pensin lo mateix. Idò no, resulta que en es món de sa cultura catalana oficial sí que passen aquestes coses inversemblants: taules rodones sense cap veu crítica. Inclús sense reaccions crítiques, perquè ets aplaudiments des públic entregat eren també tan entusiastes i unànimes que, com que jo era s'únic que no aplaudia, tot d'una es de devora me miraven de forma inquisitorial. Vaig decidir imitar-los tímidament perquè no sospitassin que era un dissident.
D'entrada ja se varen dir mitges veritats. Per part de sa presentadora i vice-rectora de sa UIB, na Maria Antònia Fornés, quan va reivindicar s'article 35 de s'Estatut d'Autonomia només per reafirmar s'autoritat de s’universitat, però sense recordar que sa defensa de ses modalidats no l'estan duguent a terme. Una altra mitja veritat la va dir n'Isidor Marí, president de sa Secció Filològica de s'IEC, vertader conductor de s'acte, quan va afirmar que “s'estàndar no és el barceloní”, oblidant que es tronc sí que ho és. En Marí, durant sa seva intervenció, se va dedicar a dir coses que en es funcionament real de sa llengua no passen de ser paper banyat, purs brindis an es sol: “S'estàndar no amenaça ses modalitats” (quan després afirma, molest, que s'estan “exagerant ses diferències dialectals” i que ses modalidats han de quedar arraconades a un àmbit “col·loquial”); “és un sistema inclusiu, amb criteris flexibles i respectuosos”, quan qualsevol que hagi vist o escoltat aquests anys IB3 televisió i ràdio sabrà que no és així. Després va assegurar que aquells que estam a favor d'un model de llengua a Balears que tengui en compte ses nostres modalidats duim a terme ni més ni manco que una “ofensiva general contra la llengua”, i que aquest “confusionisme lingüístic” va més enllà, perque implica també “desarrelament, destrucció de l'entorn i la cultura” (seria, segons ell, un “projecte antibalear”). I inclús, i alerta amb això, “falta de respecte per la democràcia”! Se veu que té una idea curiosa de lo que és una democràcia, perquè just després va afirmar, quedant-se tan ample, que s'Estat espanyol encara avui en dia és tan uniformisador com durant sa dictadura franquista. Així mateix, va clarificar sa seva interpretació de què és una llengua, entesa en clau herderiana, no com una eina per comunicar-se, sinó com a manifestació particular d'una identitat col·lectiva, lo que té més d’ideològico-sentimental que de científic.
Sa taula rodona tenia com a fi, entre d'altres coses, reivindicar es paper que han jugat a ses lletres catalanes certs escriptors illencs. És evident que això és així, i que a s'IEC hi ha un grapat de balears (tots es de sa xerrada ho són), però ja és més discutible que es català de Balears hagi tengut cap influència en sa llengua des Principat. Ah, i per descomptat, ni una paraula se va sentir, com sol esser costum, de sa polèmica Fabra versus Alcover, ni des lèxic balear que desapareix poc a poc als nostres medis de comunicació i a ses aules de s'escola pública.
Ets altres participants varen seguir sa mateixa línia marcada per en Marí. Només en Joan Miralles, veterà professor des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, va donar més informacions que opinions, encara que no aclarien sa qüestió lingüística, sinó es paper que com a consultor ha jugat aquest organisme. En Joan Veny, molt donat a sa broma, deia que mos trobam davant un “problema que estava resolt”, expressió estranya venguent d'un científic, perquè a sa ciència els problemes mai acostumen a estar resolts del tot, sinó que cada cert temps van sorgint noves hipòtesis que posen a prova ses ja acceptades. També va mostrar una mica es llautó, com solen dir ells, declarant que necessitam un estàndar fort “per les relacions internacionals”, com si es territoris de parla catalana integrassin un Estat autònom. Per altra banda, va recalcar que “hi ha poca diferenciació en els nostres dialectes, hi ha molta homogeneïtat”; si és així, ¿quina por tenen que ses modalidats adquiresquin un major pes? Es menorquí Joan Francesc López Casasnovas, en una indiscutible mostra de rigorós cientifisme, va xerrar de sa “malaltia de l'actitud antinormista”. Se veu que es que discrepen de sa norma oficial necessiten tractament mèdic, segons aquest respectuós membre de s'IEC.
A mitjan acte, varem viure una situació una mica teatral, quasi mística, quan una tupada Aina Moll va fer acte de presència, caminant lentament amb un gaiato, passant pes corredor central cap a una cadira a sa primera filera. Ets assitents estaven religiosament pendents d'ella, la Gran Mare del Catalanisme a Balears, i varen esclatar en aplaudiments extàtics quan en Marí li va donar sa benvenguda.
Com que en Marí i en Veny s'havien estès massa, ets altres varen haver de fer es seus discursos de manera sintètica. D'en Joan Miralles destacaré dues afirmacions curioses: d’un part, que “s'estàndar és s'estructura de sa llengua. Ses modalitats són es detalls”, lo que emprenyaria molt mossèn Alcover, que defensava que sa llengua real és sa que dóna pas a s'estàndar, i no a s'enrevés; i, d’altra part, que “es lèxic eliminat dels nous diccionaris ho és per manca d'ús”, cosa indiscutible, clar, si bé s'hauria de veure quina manca d'ús s'ha anat treballant pacientment amb decisions d'enginyeria social encaminades a unificar i, en conseqüència, a mutilar s'idioma.
Finalment, aquesta atípica taula rodona se va tancar amb una intervenció d'en Nicolau Dols, degà de sa Facultat de Filosofia i Lletres de sa UIB. Va ser es més breu i, també, es més agressiu i sectari. Ses seves paraules van adquirir un to grollerament mitiner, cercant ets aplaudiments fàcils i assenyalant amb claredat ets enemics polítics: “Hem de canviar els que diuen com se fan les coses”. Ni una sola reflexió tècnica, en definitiva. Aquest inqüestionable rigor científic demostra, sens dubte, per què és es nou fitxatge estel·lar de s'IEC. Sa cita final va estar a s'altura de sa seva schwartzeneggeriana intervenció, i quasi diria que de tot s'acte: “Si m'estau escoltant és que sou sa resistència”, treta des film Terminator.
Jo podria dir una cosa parescuda per acabar aquesta crònica, canviant escoltar per llegir, però ses meves referències cinematogràfiques no coincideixen gaire amb ses d'en Dols, què hi farem.

 http://www.jaumetercer.com/index.php/31-premsa/articles/269-gabinet-de-crisi