Argumentari (11): Quan mos diuen que s'elecció des barceloní com a base de s'estàndar obeí a raons científiques...

Joan Font Rosselló | 03 Gener 2014

11. Quan mos diuen que s’elecció des barceloní com a base de s’estàndar obeí a raons científiques…
¿Quines raons varen fer que sa Secció Filològica de s’Institut d’Estudis Catalans triàs es català central (o, vulgarment dit, barceloní) com a base de sa llengua literària (més envant, estàndar)? Vegem què diu un sociolingüista com Brauli Montoya: “S’hi afegia l’autoctonia barcelonina del mateix Fabra i els estudis que ell havia realitzat sobre la fonologia i la morfologia de la seua parla nadiua”¹. I continua: “Pel que fa als factors socials que degueren pesar en la tria de Barcelona i la seua regió com a centre de la futura varietat estàndard, hi hauria els següents:

a) Demografia: era la zona més poblada dels Països Catalans.

b) Economia: existència d’una indústria i una classe burgesa que concentrava la riquesa del país.

c) Sentiment nacionalista: centre del nacionalisme català (major nombre de partidaris, forces polítiques i sindicals, líders, etc.).

d) Seu literària i cultural: Jocs Florals, teatres, universitat, el Liceu, etc.”

Com podem veure, unes raons no gaire científiques².
Un altre exemple el tenim en s’aprovació de ses normes ortogràfiques de s’IEC (1913), que va enfrontar es normistes instituters i ets antinormistes lligats an es Jocs Florals. Per tancar files i per acabar amb ses bregues entre uns i altres que amenaçaven s’unitat des moviment catalanista, es qui era llavonses president de la Generalitat, Enric Prat de la Riba, va batiar ses noves normes ortogràfiques sortides de s’IEC com una ortografia nacional. Quasi res! Qui acceptava ses noves normes seria considerat un bon català. I lo contrari, suposam, aquells que no les acceptassin. De totes maneres, sa disputa entre normistes i antinormistes duraria vint anys més. Només quan, ja a sa II República, s’Estatut d’Autonomia de Núria aprovà es català com a llengua oficial a Catalunya, ets antinormistes, per responsabilitat nacional, claudicaren.
Com podem veure un altre pic, ses raons per imposar ses normes fabrianes tampoc foren gaire científiques, ni tan sols consensuades.
____________
1. Montoya, Brauli, Normalització i estandardització, Bromera, 2006, pp. 47-48.
2. No s’ha insistit a bastament en ses implicacions polítiques i nacionals de sa codificació normativa de Pompeu Fabra. Una primera aproximació és es llibre de Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Quaderns Crema, 1984. Fabra hi apareix com a teòric de la llengua nacional i s’hi reconeix expressament que, a part de sa seva activitat com a lingüista i gramàtic, és també un constructor d’una “ideologia de la llengua nacional; és a dir, el procés de nacionalització de la llengua passa tant per l’eix de la seva configuració operativa interna com per l’eix coordenat de la seva afirmació ideològica en tant que entitat identificadora de tota la comunitat. L’ideari fabrià apunta inequívocament vers l’objectiu d’aconseguir per a la llengua la mateixa categoria que la revestida a un nivell global per una Catalunya progressivament entesa i sentida com a nació, i a evidenciar com per a la plena realització d’aquesta [la construcció nacional de Catalunya] és alhora imprescindible la de la llengua” (Ibid., pp. 32-33). Observam que sa codificació normativa, almanco sa fabriana, no se pot deslligar d’intencions polítiques, encara que molts insistesquin en què una cosa és sa llengua i una altra sa política. Fabra no dubtarà a qualificar de "mals patriotes" aquells "mals escriptors [que] no s’avenen a col·laborar amb la reforma lingüística" (Ibid., p. 33). O bé a utilisar es terme "nacionalització per tal de designar el procés de fixació i consolidació supradialectal de la llengua" (Ibid., p. 33). Com podem veure, Fabra, que era enginyer industrial, no només aixecà una obra pública, com deia Aracil, sinó també una autèntica obra nacional.