Argumentari 12: Quan mos diuen que un estàndar no implica sentir-se part de sa mateixa comunitat...

Joan Font Rosselló | 09 Gener 2014

12. Quan mos diuen que un estàndar no implica sentir-se part de sa mateixa comunitat…
Perquè una llengua estàndar sigui acceptada, és necessari, com a punt de partida, que sa majoria de parlants se sentin part de sa mateixa comunitat lingüística, cultural i històrica, fins i tot política. Això és una constant històrica que no podem deixar de banda. Ets idiomes moderns han servit per reafirmar nacions com França, Itàlia o Alemanya. S’uniformisació lingüística ha estat un instrument de primer orde per construir sentiments nacionals. Ara bé, abans d’aquest procés de transició nacional, una comunitat ha de tenir plena consciència d’esser-ho i des sacrificis que això comportarà. Com ja hem dit, sa creació d’un estàndar, per definició, sol comportar una consciència prèvia de formar part de sa mateixa comunitat, lingüística, cultural, política. Aquí, a ses Balears, en nom de sa ciència se mos ha exigit mutatis mutandis que sa ciutadania toleràs (i fes mamballetes) de forma acrítica totes ses implicacions que suposa tenir una llengua estàndar elaborada a Barcelona, que depèn de s’IEC i que arracona sa nostra secular manera de xerrar. És un fet inqüestionable que molts de mallorquins no accepten s’actual català estàndar. No s’hi senten reconeguts, identificats, el segueixen trobant un registre postís, ortopèdic, allunyat de lo que xerren cada dia.
¿S’ha demanat democràticament an es mallorquins si estam disposts a deixar perdre es mallorquí a canvi dets avantatges de tenir un estàndar que no té en compte ses nostres particularitats? ¿Mos sentim identificats amb s’actual català estàndar? ¿Estan d’acord es mallorquins a eliminar tots es castellanismes per marcar distància amb so castellà, com planteja obertament Montoya¹? ¿S’ha demanat an es malloquins si se senten part de sa mateixa comunitat que Catalunya o València? ¿Realment és una prioritat per as mallorquins sacrificar es mallorquí perquè mos poguem entendre “sense problemes” amb catalans i valencians, amb sos qui, per altra banda, sempre mos hem entès, si no en català o xerrant cadascú sa seva modalitat, sí en castellà? Si s’orgull, com diu Montoya, és s’actitud que s’espera des parlants cap an es seu estàndar, ¿n’estam orgullosos es mallorquins?
És evident que a Balears una minoria hiperactiva ha decidit lo que afecta a molts, i no mos referim només a qüestions estrictament filològiques, sinó sobretot a qüestions democràtiques, de voluntat política, de representativitat. Imposar un estàndar té conseqüències polítiques i socials, no és una qüestió només d’acadèmics i departaments de filologia catalana. Ben igual que sa normalisació és un programa polític (tal como ho reconeix Aracil, pare de sa criatura), s’estandarisació també té unes connotacions polítiques que, com a ciutadans, tenim dret a decidir. No en faltaria d’altra! Aquí a Mallorca, mai mos han demanat es nostro parer, ni pensen fer-ho tampoc, encara que tots vegem es resultats de trenta anys d’estandarisació i normalisació.
__________________
1. Montoya afirma que una de ses principals funcions de s’estàndar és marcar distància respecte d’aquelles llengües veïnades, com es castellà (Montoya, Brauli, Normalització i estandardització, Bromera, 2006, p. 30).

 http://www.jaumetercer.com/index.php/ideari/en-defensa-des-mallorqui/124-argumentari-12-quan-mos-diuen-que-un-estandar-no-implica-sentir-se-part-de-sa-mateixa-comunitat