De Moll a Moll

Xavier Pericay | 17 Gener 2014

Ses passades festes nadalenques, vàrem rebre a sa direcció de correu d’aquesta pàgina web un missatge d’un lector que deia: «(...) record nítidament una entrevista, feta ets anys 70 a sa revista Serra d’Or pel professor Joan Miralles (cap del dpt. de Filologia Catalana de sa Uib que fou durant molts d’anys) an el senyor F. de B. Moll, entrevista extensa i detallada on s’usaven totes ses formes col·loquials pròpies d’una conversa, des de s’article es, sa, fins es ieisme o desaparició (vea, cuera, vui, fia), passant per totes ses formes dialectals que avui han decantat a un ús purament oral i informal». Com és natural, després d’agrair-li an es nostro comunicant s’informació que mos havia facilitat, vàrem córrer a cercar aquesta entrevista. S’havia publicat, en efecte, a sa revista Serra d’Or, en es número d’octubre de 1972, amb so títol de «Una conversa amb Francesc de B. Moll»¹. I lo més important: lo que ell recordava se corresponia en gran part amb so text. Només hi faltava es ieisme o sa desaparició des so en posició intervocàlica. Així, tant en ses preguntes de Miralles com en ses respostes de Moll hi trobam s’ús de s’article salat (es meu germà; sa postguerra; a’s mateix temps; cadascú prenia p’es seu vent), de determinades variants lèxiques (l’homo; es nostro país), de ses solucions verbals dialectals (si no pot venir, no véngui; tenc es segon tom) o de ses formes plenes pronominals en posició preverbal (se va acabar quan els va espassar sa ràbia; me van fer; me sembla). Sa voluntat de reproduir sa manera de xerrar d’un i altre arriba fins an es punt de transgredir sa normativa, com, per exemple, amb sa reducció de per a a per, o amb s’ús d’en quant a. Ara bé, també hi ha qualque incongruència en es model. Per no utilisar sa forma an, Miralles, en sa transcripció de ses paraules de Moll, recorre a una solució manifestament agramatical: es Concili ha donat bel·ligerància en aquests idiomes.
Sigui com sigui, i tal com afirmava en es seu missatge es nostro comunicant, «ho paga recuperar aqueixa entrevista, que no és un pecat de joventut, sinó transcrita amb tota sa intenció per dos lingüistes aleshores ja plenament formats». Certament. I, sobretot, se tracta d’un símptoma, ja que permet veure quin era, fa més de quaranta anys, es model de referència d’allò que es mateixos protagonistes de s’entrevista devien designar com «català de Mallorca», suposant que no l’anomenassin directament «mallorquí»². Quin era fa més de quaranta anys, que és com dir quin no és ara. I si qualcú en dubta, li recoman que llegesqui s’entrevista que F. Xavier Granados va fer a Aina Moll l’any 2011 i que sa revista Lluc va incloure en un dossier d’homenatge a sa filla major des filòleg, en ocasió des seus vuitanta anys³. Ni a ses preguntes ni a ses respostes hi trobareu res de lo que Miralles va posar al 1972 en boca des filòleg menorquí i d’ell mateix. Ignor, clar, si sa conversa amb sa filla va tenir lloc en es termes transcrits o en uns de més acostats a sa llengua col·loquial. Però no importa. Lo que compta és sa versió publicada. O sigui, es model de referència actual. I és evident, crec, que s’imposició d’un estàndar pensat essencialment per a Catalunya ha arrasat una gran part de lo que fa quaranta anys encara era viu, cultivat i, sobretot, digne d’esser exhibit.
_______________
1. Joan Miralles, «Una conversa amb Francesc de B. Moll», Serra d’Or, octubre de 1972, pp. 21-24.
2. L’any mateix de sa polèmica d’En Pep Gonella, per cert.
3. F. Xavier Granados, «Aina Moll, sense set de reconeixements», Lluc, abril-juny 2011, pp. 12-15.




 http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/divagacions-filologiques/132-de-moll-a-moll