Lo nostro

Xavier Pericay | 05 Març 2014

Que ningú passi pena. No faig comptes entrar en polèmica, Déu me’n guard. Si aquesta divagació duu aquest títol i no un altre, sa culpa no és d’en Bauzá, sinó d’en Moll. M’explic. Aquest lo d’aquí dalt, tan nostro, no està admès per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans, elaborada fa cosa d’un segle per Pompeu Fabra. ¿Sa raó? En es català medieval, s’article definit masculí i s’article neutre —això és, es que té valor abstractiu o intensiu— no se distingien, se deien i s’escrivien igual: lo. Amb so pas des temps, així com es definit va acabar adoptant sa forma el, es neutre se va mantenir inalterat. Segons s’anomenat «seny ordenador de la llengua catalana», o sigui, segons en Fabra, sa no evolució des lo neutre va esser deguda a s’influència des castellà. Lo seu, idò, era donar-li, en elaborar sa nova gramàtica, sa forma que hauria tengut si hagués evolucionat, és a dir, el.
Per desgràcia, emperò, no tots ets usos que havia anat adoptant lo se podien resoldre amb el. I es recurs a allò en lloc de lo sonava fals, impostat. Sa conseqüència de tot lo anterior va esser que a Catalunya sa normativa va anar per un vent i s’ús per un altre. I encara avui, a pesar de ses dècades d'ensenyança reglada de sa llengua, aquests dos camins no s’han acabat de trobar.
Es cas de ses Balears és distint. D’una part, perquè aquí no hi ha un article, sinó dos: es lalat i es salat, amb un notori predomini des segon. ¿Com pot, idò, es parlant identificar es neutre amb so definit masculí? ¿Amb quin des dos, d’entrada? Després, perquè s’ús des lo a ses Balears és absolutament generalisat, com reconeix Josep A. Grimalt quan inclou «l’article el amb valor de neutre» entre ses «exigències de la normativa que l’escriptor mallorquí sentirà com a molestes»¹. Després encara, perquè es mateix Francesc de B. Moll, a ses seves gramàtiques², ja posava en dubte que s’ús de sa forma lo com a article neutre fos, en determinats contextos almanco, un castellanisme. I, en fi, perquè qualcú que distingeix perfectament en es seu xerrar es sublim (persona o cosa concreta; en castellà, «el sublime»), lo sublim (abstracció; en castellà, «lo sublime») i el sublim (acció de sublimar una persona o cosa concreta; en castellà, «lo sublimo»), no acceptarà mai perdre aquest atribut en favor d’una norma que no pot veure sinó com a imposada. I és que es lo neutre és també, en gran part, es lo nostro.
______________
1. Josep A. Grimalt, “Llorenç Villalonga i la llengua catalana”, Estudis Romànics, vol. 34, 2012, p. 220.
2. Tant a Rudiments de gramàtica preceptiva, Les Illes d’Or, Palma de Mallorca, 1937, com a Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears, Raixa, Palma de Mallorca, 1968.


 http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/divagacions-filologiques/176-lo-nostro