Sa catalanada: estufera de poetes

En Bernadet de Son Frare | 05 Març 2014

A un article publicat a El Día (30-7-1932), s’escriptor Llorenç Villalonga, autor de Mort de Dama i Bearn entre d’altres obres, se referia així a s’esnobisme des poetes mallorquins que volien fer mèrits a Barcelona. “Ahora… ¿Quién, honradamente, podrá reconocerse en un libro mallorquín de ahora? Hace años que allá en Barcelona empezaron a decir que el estilo de nuestros literatos del fin de siglo era barbarismo puro; que nuestra lengua era una corrupción de la lengua catalana y que un autor culto no podía escribir sino en catalán. Y como nuestros poetas se lo creyeron, seducidos por no se qué patentes de intelectualidad que les ofrecían allá en el Ateneu barcelonés, he aquí derrumbada, absorbida en pocos años, nuestra literatura vernácula”.
No me diguin que no és una síntesi perfecta des nostros catalans de Mallorca. I deia Villalonga a continuació:
“Kim –pseudònim de Miquel Villalonga, es seu germà–, en un artículo publicado en estas mismas columnas, se complacía en copiar las siguientes palabras, entresacadas, no de una obra técnica, sino de un libro mallorquín de poesías contemporáneas:
Anorreat, abrusi, álbers, avet, aixopenc, albir, bolva, bleixa, copsam, cledes, colpides, delers, dèries, decandiment, artes, esblaiama, eixemorat, electuaris, espoltrida, fenovols, gerds, gebres, maldes, obaga, parrupeig, recance, restobols, tràngol, toria, trant, vollpellatge, vectigal” (El Día, 30-7-1932)
Sa conclusió de Llorenç Villalonga davant aquesta suplantació des llenguatge no podia esser més evident: “Los mallorquines vuelven la espalda a estos libros pedantes, que no entienden. Nunca como ahora había existido un divorcio tan patente –y justificado– entre el lector y la llamada literatura vernácula”.
No mos hauria de venir de nou, en vista d’aquestes opinions, s’odi africà que solen professar es nostros catalans de Mallorca cap an es germans Villalonga.
Una figura de ca nostra que encaixa perfectament en aquesta descripció de poeta esnob que feien es germans Villalonga és en Lluís Maicas, diputat socialista i poeta que darrerament mos tortura amb unes minicolumnetes a s’Última Hora que no són sofridores. I no ho són pes seu sectarisme malaltís i sobretot pes català que fa servir. Maicas vol demostrar a cada escritet que, apart de lo que pugui dir –ben poca cosa, per altra banda–, és poeta. I un poeta s’ha de distingir de la resta des mortals per qualque cosa, enc que pixi fora de test en un gènere, es periodístic, que, per definició, mira d’utilisar un llenguatge que tothom entén. S’imatge que reproduïm avui, una catalanada sublim, és testimoni de s’estufera d’un poeta. ¿Qui pot emplear s’arcaisme “car” – que vol dir “ja que” o “perquè”– sinó un poeta esnob? ¿O qui té ets orgues d’emplear es verb “freturar de” (en castellà, “carecer de”) sinó un poeta amb pocs lectors?
Avui no gosarem fer cap proposta lingüística alternativa, i no perquè no en tenguem, sinó perquè, siguem honestos, mai arribarem a ses soles de ses sabates d’en Lluís Maicas poeta.


 http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/catalanades/175-sa-catalanada-estufera-de-poetes